Quan dic a casa

Divendres 17 de juny 2016

Quan dic a casa em refereixo a cals pares i no hauria de ser així, però, massa vegades, el món és com és i no com hom voldria. A casa es vivia el moment i sovint el després incontrolable de somnis poc fonamentats perquè l'abans ja era antic. Una mena de rudimentarisme mancat de llatinisme de saber viure el carpe diem pretensiós amb naturalitat no afectada. Donar poca transcendència al futur no més enllà de pensar que millor pot ser i millor que negre no sigui. Els mals arriben sols. El passat ja ha estat i millors són els bons records, els dolents servits per aprendre'n. Avui, ara mateix, la sort d'haver vist néixer un nou dia i distingir-ne els seus colors, els clars i els foscs, matisos, tant se val, els del dia, els del moment, els de l'acontentament que no cal que perduri la malaltissa tristor nuvolosa, sabent que existeix, com la vida, com la mort i ser capaç d'obviar la mancança d'il·lusió de la molesta molèstia del pensar en el més enllà incert de no saber si arribarà o s'hi arribarà llençant el present, el moment, o el què podria voler dir el mateix: la vida i el viure.