El Carme

Divendres 21 de desembre de 2012

Ahir cant de la Sibil.la al Carme. En Jordi Domènech, el contratenor de Manlleu, la cantava. Esplèndid. Les nou del vespre. Massa tard. País i ciutat impuntual. El temps té poc valor. Les patums vigatanes, he sentit dir  sempre a les males llengües, comencen a sortir de casa a l'hora de començar i la Sibil.la a un quart de deu, amb una mica de sort, tocats començarà a sonar. Repeteixo: les nou del vespre és massa tard. Música antiga, massa antiga ... massa ... pel meu gust. A les set o a les vuit hi hauria anat, però a aquesta hora tothom treballa. En aquest país la gent, la que pot, treballa moltes hores i el rendiment sol ser escàs. Començar vint minuts més tard de les set o dels vuit m'hauria pogut permetre anar-hi i ho hauria gaudit. El despertador sona puntual a les quatre de la matinada, l'hora més tranquil·la del dia. A l'estiu és un plaer veure les primeres llums del dia i a l'hivern un suplici. Poques hores per dormir ... bé ... pel Barça ho faig ... per Shubert o per Strauss ho faria, però per la Sibil.la em costa ... música antiga ... massa antiga ... massa pel meu gust i vaig optar per deixar-me caure plàcidament als braços de Morfeu tot escoltant les paraules que deixa anar afectadament una veu enllaunada des d'un cafè anomenat de la República.