No sóc culpable de res

Dimecres 12 de desembre del 2012.

Espanyol Wert, jo no sóc culpable de res. Només sóc un català que quequejo totes les llengües que sé, i puc fardar, cosa que els catalanets no solem fer massa, que en parlo alguna més que la majoria de presidents de los gobiernos del Reino de España actuals i pretèrits. Bé això ja són figues d'un altre paner i no cal remoure la merda perquè fa pudor sigui de la muntanya o del terrós.

Avui he escoltat les seves intervencions a les Cortes del Reino de España i tinc molt clar que no sóc culpable de res i no m'enrederà  pas més ni vostè ni ningú de la seva corda . Masses paraules he gastat parlant de vosaltres i no ho valeu de cap de les maneres. Em feu recordar temps pretèrits i massa obscurs tintats en blanc i negre, de patiments, de pors i on sempre sortien gent amb bigotis i ulleres de sol encara que fossin a la sagristia més fosca de qualsevol catedral o església de la España profunda . També recordo que veia homes que portaven moltes medalles i em vaig cansar, era petit i no entenia massa el perquè, d'escoltar gent molt propera que feia comentaris d'amagat i fluixet de gent que van patir situacions estranyes que ells mai haurien volgut viure.

Crec, sincerament que vostè forma part d'aquest món en blanc i negre, de personatges plens de medalles i de bigotets retocats i que feien ús ostentós d'ulleres de sol a les sagristies més ràncies del seu meravellós Reino de España i jo, desafortunadament, o afortunadament, aquesta època de blanc i negre i de pudor generalitzada de sagristia, la vaig viure pocs anys i van ser els darrers i els més benèvols de tots si es pot definir així.  Em vanto de no estar ancorat, malgrat tenir-ho molt present, com em sembla que hi està vostè i el seu pare espiritual de les FAES que deu venerar de manera absoluta, a aquelles èpoques més aviat fosques i sinistres de la nostra història forçadament comuna. Em resulta molt poc grat tornar a reviure temps lletjos i anacrònics que  em semblaven superats, i tenia la sensació, malgrat fos una nano petit, que m'alliberava del l'ambient opressiu general al Llançà dels anys seixanta. El món allà es vivia en colors clars i lluminosos. Recordo que les franceses anaven en biquini a la platja i als locals sonaven músiques que aquí no sonaven massa i tot plegat aportava una mena d'aire fresc que no lligava massa amb la foscor que es vivia a Vic i al país en general. Retorna la foscor? M'ho sembla.

Vull viure a la Comarca. No vull viure a la terra de Mordor. Sóc català. Tinc la sensació que sóc com una mena de Hobbit, petit, rabiüt i emprenyat, rebec, tossut, però amb una certa personalitat pròpia ... ase? ... llest? ... tarambana? ...  bo? ...  dolent? ... no en tinc ni idea ... però sóc jo i prou. No sóc un Orc. Vull llum i aire, em fan molta falta i ara em manquen i no en trobo enlloc ni me'n volen donar. Vull fugir de les tenebres i de la foscor que vostè i el seu pare espiritual em volen abocar. Masses paraules he abocat parlant del senyor minister Wert i no ho volia fer de cap de les maneres.Ell no en val ni mitja de paraula. El seu valor és la síl.laba no i el seu de valor nombre és el zero absolut. Ara tinc la sensació que li estic fent el joc això m'emprenya. Voldria clavar una cossa al seus espectres, als seus c...,  i als seus ídols i de les seves idees gens grates, no en vull sentir ni a parlar, malgrat em digui que sóc un catalanet obtús i manipulat per ves a saber quins poders nacionalistes perifèrics regionalistes han gosat escalfar-me el cap per no arribar a veure la perfecció del món on viuen ells i els seus .... Fins i tot, posats a fer, em puc permetre el luxe que m'insulti dient-m'he catalán o polaco de mierda. Si fóra d'Olot diria que tant me carda; però el que tinc clar és que no tinc cap obligació de conviure amb les seves idees ni de compartir-les i, molt menys que me les imposin barroerament com volen fer des de la capital del Reino de España.