Vacances
Diumenge 30 de desembre 2012
Feia molt de temps que no gaudia tant d'unes vacances. Gaudir potser no és la paraula més exacte: no he estat avorrit. No he parat. No sé si és bo o no. Em costa suportar la inactivitat. Odio força el dolce farniente ... m'agrada treballar, ara més que abans, m'agrada moure'm i fer coses, encara que el moure's sigui passejar i perdre'm pels carrers. Han estat dies de dinars, de sopars, de concerts i de veure amics. Avui a la tarda a Barcelona i aprofitaré per passejar per Sant Felip Neri, Sant Just, Regomir, Correu Vell, Carrer Ample i m'arribaré fins a Elizabets, acabant fent un cafetó en algun lloc o altre. Demà Cap d'Any. Sopar de sempre amb els mateixos amics. Els de sempre i els més estables dintre la inestabilitat que comporta una llarga convivència. Any Nou i concert des de Viena a les dotze en punt del migdia, mirat i escoltat a través de la tele espanyola. Començar el nou any. Content i això que les festes em feien molta mandra. No sé perquè. Estava pessimista i l'excés de pessimisme, moltes vegades, et porta a que les coses acabin essent millors de com les havies pensat. Tampoc costa gaire. Aquesta manera de pensar no m'agrada, ratlla la tragicomèdia i el sainet que sempre sol acabar bé, però pel camí es toquen massa els collons a Déu i a sa Mare i no cal. Del pessimisme a la mesquinesa sols un pas, com de l'amor a l'odi, i no precisament un pas de pardal.
Feia molt de temps que no gaudia tant d'unes vacances. Gaudir potser no és la paraula més exacte: no he estat avorrit. No he parat. No sé si és bo o no. Em costa suportar la inactivitat. Odio força el dolce farniente ... m'agrada treballar, ara més que abans, m'agrada moure'm i fer coses, encara que el moure's sigui passejar i perdre'm pels carrers. Han estat dies de dinars, de sopars, de concerts i de veure amics. Avui a la tarda a Barcelona i aprofitaré per passejar per Sant Felip Neri, Sant Just, Regomir, Correu Vell, Carrer Ample i m'arribaré fins a Elizabets, acabant fent un cafetó en algun lloc o altre. Demà Cap d'Any. Sopar de sempre amb els mateixos amics. Els de sempre i els més estables dintre la inestabilitat que comporta una llarga convivència. Any Nou i concert des de Viena a les dotze en punt del migdia, mirat i escoltat a través de la tele espanyola. Començar el nou any. Content i això que les festes em feien molta mandra. No sé perquè. Estava pessimista i l'excés de pessimisme, moltes vegades, et porta a que les coses acabin essent millors de com les havies pensat. Tampoc costa gaire. Aquesta manera de pensar no m'agrada, ratlla la tragicomèdia i el sainet que sempre sol acabar bé, però pel camí es toquen massa els collons a Déu i a sa Mare i no cal. Del pessimisme a la mesquinesa sols un pas, com de l'amor a l'odi, i no precisament un pas de pardal.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada