Érem força gent

Dimarts 11 de desembre de 2012

Ahir vaig ser a Plaça. Érem Déu ni do de gent. Força més que a la darrera vegada. Això suma, el fet i la gravetat de la situació bé s'ho valen. Aquest home no ha acabat, almenys això ho penso, d'entendre quin és el seu paper o ho sap molt bé, ens vol tocar allò que no sona, ens fa molt de mal i ens irrita.

Dic això perquè tot escoltant dilluns a les cinc i escaig de la matinada per ràdio l'Àlex Rovira em va remetre als clàssics i va fer una reflexió que trobo molt adient a la situació actual. Parlava dels mots llatins magister i minister i el seus significat. El Wert no és res més que un minister que vol passar per sobre els magisters i per la gent intel·ligent. El magister sol tenir més jerarquia i més autoritat que un minister. El magister era. o és, aquell que té autoritat, ensenya als joves, els administra justícia i intenta fer-los persones dignes i justes. El minister és aquell que administra i no deixa de ser un menestral (paraula derivada) de la societat. El minister disposa d'una autoritat limitada i no pot ser que aquest senyor vulgui passar a imposar res a a ningú i molt menys en contra d'uns administrats que no se'ls ha consultat de res.

Tot aquest muntatge és inviable. No ho hem de tolerar. Ens remet a temps pretèrits mai disculpats i intencionadament oblidats, on molta gent no vol tornar, malgrat la nostàlgia dels impulsors de reformes indigeribles. Se'ls hi ha de dir que no i prou, i ja està. Ni cal raonar res i, molt menys amb ells. El temps s'ha esgotat. Hem arribat a la fi del nostre temps. No tots els castellans són iguals que en Wert. Evidentment que no, però a mi aquest argument no em val. Ahir mateix, el rector de la Complutense de Madrid ens defensava a la seva manera i culpava als nacionalismes en general. Deia que bona part de culpa de tot també la te el nacionalisme central. Tampoc disculpava el nacionalisme perifèric. Entenc que volia fer entendre que bona part de culpa també la tenim els catalans de tot plegat. Els castellans quan s'equivoquen ho fan poc o mai. Ens empatollem i val més deixar-ho estar.

Quelcom de veritat o no, però nosaltres hem de seguir el nostre camí i deixar el que estem seguint ara: masses obstacles, masses mentides, massa merda que ens empastifa les sabates i masses espines que ens esgarrinxen les cames. Prou, prou i prou. Ja està bé. Molt agraït senyor rector de la Complutense de Madrid que fa l'estorç condicional d'entendre'ns. Ojalà de Déu que tots aquells intel·lectuals castellans i catalans que van firmar el manifest contrari al Dret de Decidir manifestessin un rebuig frontal al minister menestral del senyoret de la FAES, però no ho fan ... per què? ... se me'n fot. El nostre camí és un altre. Com serà? No en tinc ni idea. Voldria, i de tot cor, que el final del camí, poder-me trobar amb el senyor de la Complutense i arribar al mateix lloc amb diferents camins, cadascú pel seu, i poder brindar una copa de vi de la Rioja o del Penedés i poder parlar amb castellà, cosa que, potser, ell amb mi no podrà parlar en català. Bé, això són coses d'haver viscut a Espanya i creure's gent com el minister Wert, malgrat critiqui el nacionalisme perifèric.

  

Comentaris

  1. Hola, Ramon. M'alegro que aquesta bona amiga t'hagi donat una empenta per començar un blog. Molt bona idea. Pel que fa a la política, de temes no te'n faltaran. Però si em permets fer una mena de "disco solicitado", et demano que no t'oblidis de la música i la literatura! Per demanar, que no quedi...
    Espero els teus escrits. Imma

    ResponSuprimeix
  2. El "disco solicitado" i la literatura, dintre les meves possibilitats, també aniré escrivint coses. Ramon.

    ResponSuprimeix

Publica un comentari