No ens calen pas els castellans

Dimecres 19 de desembre de 2012

Avui al matí, a batzegades com sempre, escoltava el debat d'en Fuentes a Catalunya Ràdio i no he sabut si plorar o deixar que hem caiguessin els d'allons a terra. És ven bé que en aquest país no ens cal pas que els castellans ens atonyinin per totes bandes: ens ho fem tot sols sense l'ajuda de ningú. Escoltant en Puigverd i en Colomines no ens calen pas els atacs de Madrid i de les Espanyes. Suposo que el Conde ja comença a fer la seva feina i, per cert, és un personatge que disposa de grans professionals que ho saben fer molt bé. Només cal llegir la portada de La Vanguardia d'avui sobre el pacte de la llibertat i queda tot dit i entès. Em costa entendre que persones suposadament no contraries a la plenitud nacional, com crec que són en Puigverd i en Colomines, puguin parlar amb tant de pessimisme en el moment més important i decisiu de la nostra història recent i dels darrers tres-cents anys. Que si en Mas disposarà d'un govern dèbil, que si en Jorqueres no és el millor company de viatge, que l'economia se'n pot ressentir, malament si s'apugen els impostos, que si Espanya no ens ho deixarà fer ... i coses per l'estil ... ja ho sabem tot això. La situació és la que és i s'ha de tirar endavant. Et queien literalment els collons per terra, així de clar. Aquests dos ja sortien al camp perdent de dos gols i la victòria sols podia arribar mitjançant un cop de sort o amb una remuntada èpica esgotadora i innecessària.  Pensant així mai sortim amb les mateixes condicions que l'adversari i això en ho noten i ens fa dèbils  i no cal que els hi donem tant de peixet. Em feien pensar amb un conegut que abans de la final de Londres em va dir que els anglesos ens en fotrien cinc i vàrem poder veure una de les millors segones parts de la història del Barça. Quan palpo aquest tipus d'actituds no sé trobar-hi l'adjectiu adient i si el trobo me'l reservo perquè seria massa gruixut escriure'l. Que cadascú li posi.

Per cert els oients que trucaven, bona part no compartien aquests comentaris poc encoratjadors i mostraven posicionaments molt consistents i clars. La gent ho tenen força clar i aposten per veure què passarà i volen tirar pel dret i m'ha sobtat molt gratament que les més solidàries i les més conscienciades eren les dones. Hi ha qui diu que el segle vint-i-u serà el de les dones. A veure si és veritat. El món dels homes és el que és i no dóna per gaire més. Hi ha qui diu que Madrid és una ciutat masculina sòbria i dura i que Barcelona és com una dona, a voltes senyora, a voltes sensual, a voltes impúdica i mesuradament canalla ... i que sempre, això sí que ho té, enamora a tothom quan l'arriba a conèixer i no se'n pot desprendre. Seductora i grata. Deixem-nos seduir, massa temps de sobrietat i duresa ... massa.