Ara ja no ho sé

Diumenge 22 de maig 2016

Dia tèrbol. Aquell sol d'ahir ja no hi és i els núvols avencen. Plourà. Els vells druides, els pagesos, escassos, d'ara, ho deuen dir. Ho crec. Matí de lectura i de cafè a la terrassa del Crinyol. He parlat de Verdi amb en Josep que aprofita per parlar-me'n. Molt en sap i pensaries que poc s'escau si te'l mires. Tornar a agafar Carpentier i endinsar-me en la bellesa estètica que mai em cansa, com Proust, com Mann, que mai m'esgota i acabar un llibre de vinyetes humorístiques que em van deixar: José Gallego i Julio Rey. Tires de el Mundo, de el País, de Diario 16 i de el Jueves, crítiques, encertades, desencertades, reverents, irreverents, respectuoses, irrespectuoses, se me'n fot; la meva esquena sol ser molt ampla, encara que no ho sembli, i, no sé com m'ho faig, sempre acabo pecant de pecats comesos i no comesos per a no tenir capacitat justificativa dels que han estat educats en la justificació de la culpabilització dels que cap culpa accepten i empatollen. Se'n queixen, els vinyataires humorístics, i no pas dels respectuosos, més aviat dels moralistes, dels més cristians, dels més extrems i sectaris partidaris de la veritat absoluta, els del poc respecte i d'esquena estreta que poca cosa és capaç d'aguantar i que tot voldria que s'hi aguantés per imposició celestial o sectària, ara ja no ho sé.