Ja no és el que era

Diumenge 2 d'octubre 2016

Seguir covant el refredat i escoltant Schumann. Les nou tocades del matí i sona la primera, primavera, en un ambient de tardor cobert de boira vigatana que gratifica estar assegut al sofà lluminós que dóna a la finestra, llegint i escoltant música del músic de Düsseldorf. De nou Sebald. Avui o demà acabaré l'Austerlitz, un relat que em comporta reminiscències arcaiques, només reminiscències, i d'arcaic poc en té. Allargassat que no dóna peu a convencionalismes d'històries seqüencials de tarannà cinematogràfic. Malenconiós i fascinació pel badar, pel caminar sense rumb i que molts en troba, fugint de la immediatesa de la sortida del punt a i d'arribada al punt z que obvia les demés lletres. Aturar-se movent-se, i, si convé, encara que no hi hagi passat de llarg, hi torna. Deambular pel passat des del present, aspecte que m'agrada i que em satisfà, com si s'hi submergís, com si hi jugués amb tota la dificultosa naturalitat del món. Un quart de llibre per llegir. Deu tocades del matí i la ruta Bach, com sempre, i, com sempre, continuar pensant que la seva música, cants celestials tenebrosos de sirena que arrosseguen cap a roques de fatal destí estavellat. La boira s'ha esvanit i el sol poruc de tardor a tret el nas. Vic ja no és el que era. Aquesta tarda plourà, s'ennuvola.