Minuts de rigor

Divendres 28 d'octubre 2016

A vegades contemplo la possibilitat que si hagués nascut en un país normal i no pas a l'Espanya de Franco i a la Catalunya complaent, sotmesa, ben peixada i reivindicativa de sala d'estar de visites tardanes de diumenge plàcid, missat i avorrit, hauria, només hauria, possibilito, estudiat música com Déu mana a l'escola com una normalitat més des del bressol, ja no reivindicada, ni imposada, només natural. La naturalitat que dóna la civilització civilitzada, l'oferta i el dret a escollir si es vol no es vol fer una cosa, la que sigui, contrari a la imposició d'única oferta ignorant. Potser, sempre potser, hauria estat possible que, a hores d'ara, un instrument fes sonar i m'hauria agradat, sempre en passat i en hipòtesi, tocar el clavicèmbal. Instrument celestial d'entrada i diabòlic quan massa s'escolta. Arrossega i fa embogir. Aquest matí, senceres, les variacions Goldberg de Bach. Antiga versió, del cinquanta-tres, Gustav Lecnhardt; embogidor, magistral, d'estona acotada, per força, per prudència, per salut, per necessitat de poca conveniència que massa s'allargui més enllà dels cinquanta-quatre minuts de rigor que solen durar. I em dol haver nascut a Espanya perquè, encara que parli i escrigui de música, m'adono que poc en sé pel simple fet que no hi ha hagut cap mena d'interès perquè se'n sabés i no passi de ser un simple afeccionat.