Ai Déu Meu!

Diumenge 18 de gener 2015

Cada mes, la Rosa Moreno, veïna, amiga, cantaire i de la colla del futbol a cals Bardolet, em fa arribar l'Ai Déu Meu!, una revista telemàtica que editen una colla de gent apunt de jubilar o jubilada de Barcelona. Un seu parent forma part de la colla. La llegeixo. Vint-i-dues pàgines de divertida seriositat, d'ironia controlada gens ofensiva amb fuetades educades de sarcasme, de catalanitat serena i arrauxada. Cada cosa quan toca. Essència de país. Capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos, de les nostres virtuts i de les nostres misèries. Costa. És difícil. Gratificant. S'allunya de qualsevol dogmatisme migrador de ments optimistes i positives. La nena de la Barceloneta i les notícies nacionals no tenen deperdició. Les vinyetes dels ninotaires, republicanes de tradició ... En general, rigor, ben escrita, solatge, de gent que sap, que coneix, inquieta, interessada, hipòtesi personal, més enllà de graus acadèmics; el que em val, el que m'agrada i m'interessa, perquè, crec, que aquí no valen les dues mil lleis d'educació estatals, autonòmiques o d'arreu, si els resultats dels joves, els que han heretat el dret republicà de l'educació des de la naixença, són minsos i t'adones que no els hi ha estat implícita la capacitat del saber, del conèixer, però sí de mostrar interès per altres qüestions que em semblen alienes, molt diferents, massa personalitzats, enganyosament globals quan me les miro com a massa particulars i partidistes. Un altre món paral·lel que conviu. El meu, Ai Déu Meu!, més sentit, partidista, més particular i global, més sentit, més humanista, deu ser això, més científic i, per què no? amb aquell esperit que cerco i que trobo poques vegades, més d'home i de dona renaixentista que tot ho abastava sense abastar res en concret i que els feia i els fa interessants.