Groguejar

Dimarts 13 de gener 2015

Groguejar. El dijous en sabrem alguna cosa. Cansat de fer el papallona i de groguejar per no saber el què passa. Sentir que se'm pren el poc pèl que em queda. Sensació de que no se'm diu tot el que se m'hauria de dir i que saltar al buit és necessari i, quan no es vol fer, s'ha de ser clar i fer entendre el per què. Molèstia de demores i d'excuses de mal pagador, malgrat la faràndula que presideix en Rigol i el consell de savis. Fiable, o me'n foto? Més afany de protagonisme que estadisme quan es percep la història no pas a l'engròs, uns i altres, en general, no se'n deu saber, i el món es veu petit, reclòs, passa arreu, m'ho imagino. Partidisme. Em recorda al company de feina que sempre vol anar a Londres i a Tenerife i no compra mai el bitllet d'avió ni reserva hotel, però fa set anys i escaig que ho diu. El mateix li passa pels sopars de cap any que queda amb gent i mai hi poden anar - un any el convidaré a cals Tañà sense acceptar excuses. Sempre el mateix; passa allò que sempre acaba anat al seu Finisterre particular i resseguint els mateixos camins els dies feiners i els festius. El voler fer i mai fer el salt, el saltiró, que mai serà mortal perquè no es vol fer i l'amaniment, l'excusa, pròpia i aliena, per quedar-se sempre al mateix lloc o per anar a un lloc que es diu enlloc, a on es va sempre, a on està, a on estem, al lloc anomenat enlloc. Espera, dijous, i no vull groguejar, molèstia innecessària massa sentida i amoïnadora del potser arribar al lloc anomenat enlloc. 

Comentaris