La creu de Gurb

Dijous 22 de gener 2015

Avui ha fet molt fred. Fins al migdia ha estat glaçant. Interessant. Quan he plegat, a les quatre tocades de la tarda, feia sol i la llum era verdosa, insòlita i clara. Freda bonança. Sortia un tren cap a Barcelona. M'hi hauria enfilat de gust. Comença a ser una necessitat reprimida, una de més. Cap a Vic. No pas una vida lenta, més aviat una vida avorrida i ensopida. No fa. M'ha vingut al cap, ara mateix, mentre escolto Catalunya Música. Esborrany. Molta música repetida. Sensació d'escoltar moltes vegades el mateix quan no n'és un directe; la resta, repeticions. El que deu agradar. L'oferta de la demanda o el resultat de la precarietat ben condimentada, quan les vaques són magres, i tot sembli el què no és. Funcional i d'aparença correcta. Un mèrit. A casa. Ja no surto. Es fa fosc i la temperatura comença a caure. Em faig gran, ho noto. Una versió del bésame mucho a la ràdio, i em pregunto quanta música seguida podria escoltar a casa si compto els compactes i els vinils.Clàssica, és clar, no en tinc d'altra. Parar per menjar i dormir i no anar a enlloc. Un parell de mesos? Probable, un cap mas, potser més i tot o potser exagero ... depenent de les hores dedicades ... una mena de privat tresor. El sol ja es pon i la creu de Gurb ja no es veu des de la finestra del menjador. No sé perquè en parlo, no m'hi fixo mai i només m'hi he enfilat una vegada. M'ha vingut al cap. A hores d'ara no es veu ni s'insinua. Fosc. Aviat a sopar i a dormir sense en Barril. La vida, sí, fotre. 

Comentaris