Reviure el passeig?

Dimarts 20 de gener 2015

Diuen que aquests són els dies més trists de l'any. No ho crec. Dies d'hivern i de fredor. D'esperar que els camps de la plana quedin tintats de tota mena de tonalitats verdoses i gaudir-ne pedalant-los. Ara el paisatge és gris, marronós, emboirat i gèlid. Identitat. Sortir poc de casa i només fer-ho quan les parets sembla que em caiguin a sobre o em sento enclaustrat i, contradicció, surto a caminar per una mena de claustre particular: el passeig del riu. Els diumenges a la tarda, ni al riu ni al centre. Tancat a casa a llegir o a escoltar òpera. Esperar el dilluns. Diumenge, el passat, dinar familiar al parenthesis crosant, carretera de Manlleu, més enllà del cementiri. Tornar a peu. Fugida. Reviure el passeig? No pas la caminada, la rambla, el passeig de Vic, a on vivia abans i mirar l'interior de les cases il·luminades. Essència del recolliment del diumenge quan comença a fosquejar, de l'espera, del què faig ara, allunyat del què feia abans, aquelles escapades a l'snack si hi havia colla i amb la certesa, ara, de no estar al rovell. Allò antic d'obrir la porta de l'escala, una necessitat, i estar a tot arreu sense haver d'enfilar l'antic camí de les cases modernistes, com ho vaig haver de fer diumenge per arribar al comfortable i uniformitzat barri a dues, tres o quatre passes d'arreu amb la necessitat de remuntar un mandrós antic camí per sortir-ne i tornar estar al mig del rovell de l'ou o del merder, tant se val.