Aquells trens

Dimarts 27 de gener 2015

Setanta anys de l'alliberament d'Auschwitz. Caure en mans d'Stalin. Quin horror tot plegat. Aquells trens. No hi he estat. Pocs passos faré per anar-hi, només si em ve de passada. El president i la cancellera alemanys demanant perdó per la bogeria, per la criminalitat que va ser el nazisme, un règim, com han estat molts d'altres amb l'agravant que a, molts d'altres, una part de la classe política no ha estat capaç de demanar perdó ni res que se li assembli. No parlo de Rússia. Als russos els costa molt saber què és viure en democràcia. No l'han coneguda mai, ni abans, ni amb el règim, ni ara. Em molesten més les societats que es pensen que són democràtiques. Parlo d'una certa Espanya. Massa visible, massa publicitada i tolerada, molt més del que seria acceptable. Crosta que no sent cap mena de penediment, ni de vergonya i amb l'arrogància que no cal oferir cap mena de disculpa per haver fet costat i haver enaltit al segon més gran carnicer europeu en temps de pau. Stalin va ser el primer i Hitler va matar més en temps de guerra. Xifres variables i discutibles. El món capgirat: fundacions subvencionades i mausoleus que ploren sang dels obligats. Em retiro.