Aquella mandra

Divendres 27 de febrer 2015

Aquella mandra que no em deixaria fer mai res, però que sempre solo acabar fent. Divendres. Demà no treballo. No hi puc anar i ha semblat l'excusa perquè no s'hi vagi. No ho he pas decidit. Ho han decidir. Necessitat de descans. Algun negre molest. Semblen vinguts només per a treballar i se'ls fa difícil entendre que el seu camí és gairebé sense retorn. Sopar a Manlleu. Trenta anys del viatge a Egipte. Ens retrobarem de nou els que hi som. Em sol fer mandra. A les nou ja sóc al llit. En tinc ganes. Incongruència. Masses anys de no veure a molts dels que vindran, com sol passar amb els sopars d'antics alumnes, i que no m'he interessat de com han estat les seves vides. Com seran? Envellits i, avui, segur, amables, interessats del què s'ha estat de llavors fins ara. Faré el mateix o ho faré veure. Ganes de veure algú més que altres. La Magda, per exemple. Espero que vingui. Amb la Jordina ens hem anat veient, sabem. De la Magda no n'he sabut res més. Mogut per la curiositat i per saber que l'endemà es continuarà per vides no paral·leles que es creuen en punts i en moments molt determinats i casuals. 

Comentaris