El dia d'ahir

Dissabte 7 de febrer 2015

Vida adormida, la del dia d'ahir. Un esgotament poc explícit, poc mostrat, insinuat i molt menys compartit, íntim. Molest. Comentat en boca petita o en crit quan explota. Els senegalesos aprofiten els viatges d'anada i de tornada per aclocar els ulls. Són joves i esgotats de vida ingrata no volguda. Jo no sóc jove, ja no en sóc i amb la boca petita closa manifesto un cansament no acceptat i despatxat amb desagradosa atzagaiada verbal quan es manifesta. Migdiada llarga. Vida perduda. Desaprofitada per la necessitat del descansar. No se'm deu entendre. Tarda de cinema, DVD, matar a un rossinyol. Un clàssic en blanc i negre. Gregory Peck. Estiregassat al sofà, escoltat en anglès i seguida amb subtítols en francès. Versió original. Bona. Molt bona. Justícia, bona gent, mala gent, la mentidera de sempre, la tergiversadora insistent que se sol sortir nou de cada deu vegades amb la seva i davant de la realitat, les coses són com són i es reparen de la millor manera, la més sensata, la de la bona gent, la de sherif, la del jutge, pel simple que no sol ser tant necessària la integritat de l'advocat intel·ligent capaç d'entendre-ho. He parlat de cinema. Està bé. M'hi hauria d'acostumar, encara que no hi entengui i no en sàpiga.