Sentit de l'humor a cavall ...

Diumenge 1 de febrer 2015

Com li passava al pare, em costa viure en el món petit. Poc m'interessa. Interessat en món més a l'engròs que no abasto, el que em fa perdre el petit o, potser, com aquell que no hi lluca, absent, crec constatar que no se'n perd ni la més mínima pistonada, encara que sembli fer el desentès. Somiatruites aferrat a la realitat i crític, massa, amb el tot. Incongruència. Com una mena d'observador passiu que no té massa interès a obrir la boca en segons quins moments, en segons quines circumstàncies o davant de segons qui. No caldre. No interessa i vana conveniència. S'ha mort en Lara Bosch. Podrà anar a vendre llibres al cel, al paradís intangible, al lloc a on hi deuen viure l'eternitat tots els que li han ensenyat a admirar. A tothom atrapa la mort i tots ens morirem. Fat. Pocs gosen dir les coses pel seu nom, viu o mort, tant se val. Persona humana. Tots en som, d'humans. Em dol més la mort de la Sole, l'Amparo Baró, de siete vidas, actriu d'aquesta mena de comèdia distreta, satisfactòria, d'humor a cavall entre la insolència, la barroeria castissa i la intel·ligència que em va ser molt útil en aquells anys nefasts del Barça perdedor, sotmès i subsidiari d'ideologia tronada i ploramiques i que sóc capaç d'entendre, l'humor, parli en castellà, en català, vull dir, si no se m'ha entès.