Vaig treballar a Tipel

Dimarts 10 de febrer 2015

No em crec massa res ni a ningú. Tampoc pretenc que se'm cregui. Defensor de no saber massa què. Vaig treballar a Tipel cinc anys i en vaig tenir prou. Som el què som i som com som. De moment dependents amb ganes de saltar i amb la temença de poder caure a una mena d'abisme ignot sense adonar-nos que estem instal·lats en un de permanent i molt pitjor. Cap ganes d'estendre'm. Faria foc nou amb la llicència de l'oblit no oblidat. No furgaria més la llaga dolorosa. Prendre mesures dràstiques que temo que no es prendran. Després de la crema, del perdó, del no oblit, llenya de veritat als perseverants, llenya de la que estomaca. Foragitar ambigüitats, les fosques llacunes del no saber i on les trapelleries no haurien de valdre. Establir severes noves regles. Difícil i d'extrema facilitat. Els límits del què em fa riure per a no esclatar a no sé pas què. L'ètica, la personal, confosa, i la global, empastifada de massa poc agradós perfum. Els sofismes de la paraula ben parlada quan se sap parlar i de la lletra ben escrita quan se sap escriure i la realitat, més que enganyosa, emmascarada perquè sembli veritable sense semblar mentida de ser escopida a les orelles del capellà amagat darrera la gelosia del confessionari.