Pallús no és el mot

Dimecres 25 de febrer 2015

Dir que hom és un pallús no és el mot i no em val poder tenir la sensació incerta de poder-ne estar envoltat quan no deu ser cap veritat ni cap mentida. M'he emportat, avui ja no, feina de la feina a casa. Pallús. No tenir-ne prou amb les deu o onze hores cinc dies a la setmana. No, no en dec tenir prou, fins i tot ara n'escric. Pallús. Auditoria acabada. Catastrofisme avançat. Por preventiva del què pugui passar. No ha passat res. Histèria, nervis, crits, esveraments ... fins que han arribat els auditors. Nou tocades del matí, bona cara i bones maneres. No ho sé adjectivar o m'ho estalvio, val més. No ha passat res. Poques, molt poques incidències. Atesos i expedits. Els histèrics, els nerviosos, els cridaners, els esverats ... plaguts i cofois de la seva estampa. Feina feta sense agraïment per ningú, és feina, el que toca, ho crec així i també em crec, cert, segura culpabilització si el resultat no hagués estat el que ha estat. Concepte d'equip tangible que es pot transformar en quelcom molt efímer i relatiu, individual i partidista i, el què és pitjor, esmicolat quan cal treure's puces de sobre, les que fan picor i pot sagnar la rascada. Content del resultat i no pas entristit del tot del que no m'agradaria pas dir de què pel simple fet que ni jo mateix ho puc arribar a saber i, si ho sabés, probablement no em satisfaria massa.