El privilegi del descans

Divendres 13 de febrer 2015

Aquesta necessitat de sortir, de veure, que no vol dir fer pel simple fet de fer. Formar part del món i sentir-se afortunat d'haver estat la casualitat d'una fecundació fortuïta, el què em va passar el dimecres mentre passejava per Barcelona. El goig de viure i de poder viure allò, aquella simplicitat, aquella nimietat, apreciar els colors que et dóna la llum, els matisos, els edificis i la gent anònima amb les seves històries no escrites però sí viscudes, allò. Res a veure amb la feina, amb la responsabilitat, amb les cabòries que encaminen pel mal camí global o amb aquell afany de diners que mai comporten el benestar desitjat. Tant se val. Carnestoltes de terra endins. Demà a Torelló. Convidat a veure la rua des d'un balcó. Mirar com passen les comparses. No participar. No hi aniria. Sortir. Una altra òptica de la realitat. Participar sense participar. Espectador de l'espectacle grotesc que no m'ho hauria de semblar. Cap i a la fi, el significat del carnaval, en podria arribar a formar part, donar-hi sentit, saturnal, membre destacat dels que no disposen del privilegi del descans i els caldria uns dies disbauxa impenitent no sé pas si desenfrenada, no sé pas.