Ja ho sé

Dimarts 4 de febrer 2015

Ha nevat molt poc. Acontentat i superant, espero que duri, aquesta sensació tòxica de sentir allò de la feina a casa i de casa a la feina. Tocar més d'una tecla i no ser-ne conscient. Molest. Ja ho sé. El refugi. L'aclotament. Ja ho sé. No cal que se'm digui. Ja ho sé. Em posa de mal humor. Prou. Ja ho sé. La mateixa ruta. Els mateixos gestos i intentar variar les paraules, les expressions amb el mateix resultat. Ja ho sé. Aparcar el cotxe i pujar per l'ascensor i les obvietats de sempre amb el veí de sempre, el que em penso que viu d'obvietats, conformat, aparentment feliç, que sempre va fent i fa sense fer. El món funciona d'aquesta manera. Ja ho sé. No he anat a enlloc. Escolto jazz. M'ofego. Ja ho sé. M'endinsaré en el desig de xocolata, lectura. Escriuré i clàssica quan aparqui el jazz. El meu món finit i clos, com els altres, com tots. Derivar, variar i donar voltes sobre temàtiques parelles, les que m'agraden i m'envolten, les que ragen quan em moc i bullen quan m'aturo, quan surto, quan estic en família o amb qui sigui, malgrat el fons, la substància, el que es diu, el que es fa i se sol dir, sempre és el mateix amb variacions més o menys reeixides. No cal que se'm digui perquè ja ho sé, o, simplement, no cal saber o no ser capaç d'abastar.