Dues feines

Dimarts 13 de maig 2015

Quan la veritat i l'obvietat no és important i t'acusen d'actuar com en Franco i argumenten que es fa el mateix que es feia, no és ser pas ignorant, no pas, és quelcom que no es pot adjectivar i, si les paraules surten de la boca dels hereus i els connivents de la barbàrie, no em calen paraules. Em reitero i m'irrito. Maldat i tergiversació electoralista de la realitat amb el dubte de no saber si és sabuda o volença que se la creguin els crèduls combregadors. De nou la llengua, la meva, l'ànima, l'herència, l'educació i l'únic que preval, el pensament, l'articulació i la vida, no pas l'existència, la vida. Si un ho vol, la majoria s'ha de fotre. No s'hi val. Atacar la línia de flotació, el poble, potser sí, foteses quan juguen amb una mena de manca d'orgull més transversal, més gran que ens defineix més del que hom pugui arribar a imaginar. Massa avesat a escoltar gent que responen en castellà al primer que els hi parla ens llengua veïna i no és altra que porta quaranta anys aquí; per educació es fa, per manca d'una mena d'orgull digne de ser tractat en un divà, tant se val, o no. Sóc qui sóc i em compto com a poc educat i, ostres! un Font, orgullós. M'adono que parlant català m'entenen, a Vic i a Barcelona, i, si no, ho torno a repetir o me'n vaig. La majoria no se m'ofenen i, si ho fan, tindran dues feines per haver escoltat a un perfecte mal educat en qüestió de llengua.