Endreçat

Dimarts 19 de maig 2015

Plou. Silenci al parc. Insuportable la música i la lletra dels boleros. M'atrauen els que en canten i m'agrada la gent que n'escolta. Avui. Embolcallat de melodia gens empallegosa. Arrossegadora. Bolero. Insuportable de poder ser viscut, i, si es viu, només en la imaginació. Temor que els amors puguin arribar a ser tan intensos, tan apassionats i tan desgraciats per arribar a provocar enyors i patiments gairebé eterns, que, si no fossin cantats, semblarien ridículs, gens aptes pels insuflats, però per què no tastar-los? de resquitllada més que res, sabent que ens passarà de llarg o que ens farà por quan se'ns presenti, no pas la tonada; la tonada, a la vida, al carrer, no existeix, però si la lletra, el concepte de bolero i el deixarem passar de llarg per a continuar com a resident en el concepte de somni irrealitzable. Necessitat de contacte, el que reprimeix el motor a ralentí de l'existència, encara que en diguem vida. Carburar sota mínims, sense desgast, sense passió, sense massa res, sempre endreçat i clenxinat. Tot a poc a poc, sense alts ni baixos, somniar com a molt, i esperar un dia com avui, simple, com ho solen ser tots, que t'agradaria que la lletra de qualsevol bolero pogués arribar a ser una mica veritat, només una mica, ser poc, gens, valent per a gaire res, conformat amb l'innecessari de masses coses que no ho haurien de ser. Sortir una mica, poc, poquet, d'aquest món massa endreçat que no es desendreça mai o que peta pel mal cantó el dia que no pot més, sense lletra, sense tonada ni sense bolero. Plou.