Els dos dies

Dilluns 18 de maig 2015

Em costa entendre que el dilluns pugui arribar ser el pitjor dia de la setmana. No me'n sol ser pas. Me'l miro com de llarga espera. Inevitable. Tornar a començar. Arribarà de nou el dissabte. Obvietats i escriure per escriure quan no se sap massa què dir i no es vol escriure de política i encara menys de coses transcendentals que no sempre són necessàries. Caps de setmana carregats, els darrers, d'activitat, de sortir, de sopars, de concerts, de teatre, descansadament cansats, amb aquella capacitat de reactivar ment, món i, el que més m'importa, vivències complement de vida volguda i desitjada , la que trobo massa encotillada en només dos dies que per a poca cosa donen i que mai me'n solo sentir satisfet. Breus. M'agradaria, no, segur que no, embogiria del tot, si l'encotillada dels dos dies, només dos, fora sempre la mateixa i hagués d'explicar, cosa que no solo fer, el mateix passats cinc dies feiners idèntics i dos d'esbarjo bessons, amb aquella mena de felicitat, sentida com a fictícia, que crec que mai podré satisfer pel simple fet no no saber-ne o no voler-ne saber.