És llei de vida

Dijous 28 de maig 2015

No he estat mai de sortir gaire, però sí de sortir força. Incongruència. El que solo ser: incongruent i contradictori. Fer el que he fet sempre, res d'especial, sense parar i amb cap trencament aparent. Arribar a pensar que mai he estat jove del tot, com també intentaré arribar a no ser vell del tot. Voler sortir només per diversió i no pas tota vàlida, ni sortir per sortir a la barrabassada empeltat de gregarisme, d'ideal insípid de ramat o de manada, esperant anar de cacera o de voler ser caçat. Odiós. Cap mena de grat. Moltes hores d'snack, això sí, d'esport, això també i poca cosa més. Encara dura. No sóc gregari i parlant amb caçadors caçats, el trencament ha estat radical. Cap cura, cap vetlla, dels que formaven el vell ramat o la manada de predadors de petites victòries rememorades de massa temps ençà amb una mena d'enyorança gairebé decrèpita que contrasta amb la sensació d'haver fet entrada a una mena de vida aparellada, separada i de nou aparellada o patida solitària, que no defuig, sense ser monàstica, d'una clausura encoberta que tot ho enterboleix amb el convenciment cregut, poc admès, i imposat del ja s'està bé i és llei de vida.