Viure als extems

Dissabte 9 de maig 2015

El que suposa viure als extrems, quan hom s'adona que la vie en rose no existeix i que mai deserti de cercar-la a moments molt petits, molt ínfims, molts perduts i vàlids, esplèndids, sempre, a tota hora, com aquesta tarda al Chaplin's, a la rambla Tarradellas, més enllà del Mèder, on no vaig mai gaire, amb l'Eudald, el cosí, el germà gran, mirant el Barça i dedicar més estona parlant de Nova York i de Sevilla, que de futbol. Absentar-me de la parada de l'assemblea, ja n'érem masses i el matí ja he estat a la mesa. Sensació de passar de l'eufòria al desànim en qüestió de moments, d'hores i no pas més enllà de dos dies mal comptats. Allunyat de la vida, més que endreçada, uniforme, de voler que tot sigui igual i que poca cosa, encara que mai passi res d'excepcional, passi. Ahir a la tarda al camp de futbol de l'O.A.R. Vic, l'equip de futbol dels capellans, al barri de l'estadi. Barri d'obrers acomodats avall del carrer Pare Huix i d'immigrants amunt. Ambient alegre de cap de setmana, d'hores fugisseres abans de l'ensopiment del que sempre sol ser el diumenge la tarda en el mateix espai i a la mateixa hora, passant d'un extrem a l'altre com mai passa a on no passa mai res, on tot és aigua de marduix i acomodament. Com tot, i com sempre, sensacions sentides, publicitades i escrites.