Límits, ritmes i pautes

Dimarts  2 de juny 2015

Cap estil, cap, ni un. Temps passats de sembra, de plantar llavors i algunes, no sé si moltes o masses ingerminades. Plantades, el cas, amb intenció malmesa, obsequiosa o premiada. Enyor de temprança amarga de temps fabrils d'hores mai estades, però si més a les adoberies que no eren telers, de cases antigues, humils, algunes restaurades per gent de tendència snob que es poden sentit transportats a vés a saber què de la vida dels seus ancestrals poc instruïts i sacrificats. Hores mai viscudes de somnis que han pogut ser possibles amb restriccions. Un món que mai tornarà i, si torna, com la moda, com tot el què retorna, no sol ser el mateix. Millor? Pitjor? Incapacitat d'interpretar res, només d'interioritzar si m'agrada o em desagrada. No estic autoritzat per a res més. Funcionalitat. La casa de la fotografia. Aquella cultura de la feina a casa i de casa a la feina. Aposta pel progrés, per aquell benestar desvalorat que se'ns ha escapat de les mans per a voler ser més del què podem ser. Aquella vida plàcida, d'hores comptades, estructurades, iguals, dia darrera altre, sense atur, tot molt conservat, res i tot burgès, sense esser-ne, amb pretensions, amb ideals nobles o tronats, petits, grans, universals, pautats, com el que van ser i eren les festes sacramentals, les paganes i les iniciàtiques arreu, l'estúpida milícia. Els ritmes, les pautes que marca la vida i que la fa fàcil, endreçada, aparentment feliç, de benvolença necessària per a tirar endavant, potser enganyosa, potser, i no m'ho crec, i, sí, perduda i necessària en aquests temps de trasbals, de desespers, de pèrdues, de convulsió, de canvis allunyats del què van ser les sirenes, les que marcaven el ritme, injust, molts deien, els límits, conservadors, si, límits, ritmes i pautes dels que algun any, algun dia, alguna hora podien haver viscut en aquesta confortable casa obrera, del tèxtil, a Manlleu de principis o mitjans del vint, el del món perdut i em temo que enyorat.