L'ombra de la pollancreda

Dilluns 8 de juny 2015

Aquella necessitat de voler sortir i d'escampar la boira més de que seria aconsellable si, ben mirat, hom acaba fent força sempre el mateix. He arribat a les quatre de la tarda de treballar. Dotze hores llevat. El dilluns sol ser el dia plàcid de lectura, de música i de capcinades. Ahir, a la tarda, al monestir de Sant Pere de Casserres. Coral amb els de Sant Medir. Dinar a l'ombra de la pollancreda, al costat del riu, davant de l'Atlàntida. Carn a la brasa i fideus. Berenar de coca i llonganissa. Normal a la Plana i rara combinació pels de la Bordeta de Barcelona. Set de cada deu no n'havien tastat mai. Agraïts de natura boscosa verda i de silenci natural. Per a mi: un racó de món ple d'història on Jesucrist hi va anar a perdre l'espardenya. Unes hores i prou i que no m'hi busquin. Excusa per a sortir, per a parlar, per a conèixer i per fugir de veure les mateixes cares i escoltar les mateixes converses. Mateix retorn, dilluns i quatre feiners més, de pocs alts i baixos i de sempre viure amb aquella esperança, a vegades frustradora, de poder donar una mica de valor afegit a l'esbarjo dels dos dies no feiners poc descansats i evitar aquesta mena de depressió absurda d'escoltar i d'haver-se de conformar que, fins i tot, aquests dies, hagin de ser calcats, setmana rere setmana, i conformats amb aquesta mena d'insipidesa que no em satisfà i que no en critico la validesa.