Desesperada angoixa

Divendres 27 de novembre 2015

Desesperada angoixa quan les misses no arriben per mala gestió, per no saber administrar o per voler allargar més el braç que la màniga quan es depèn d'una nòmina o d'un treball que no se'n rep el benefici i el beneficiat, l'amo, és, i serà, el que et remetrà la part que et toqui, sigui justa o no. Demanar a préstec, manllevar, interessos inabastables que se't mengen i la bola de neu negra es fan gran i rodola, rodola ... fins que s'estavella i hom s'adona que la neu disposa de més cromatisme que el blanc imposat. No cal pregar a l'amo ni a ningú, ni a un mateix i dir que es farà el que calgui per rebre els diners de la misèria per poder pagar interessos de préstecs inabastables de dinars afanyats per un mateix. No calen curses de cent metres llisos, ni saltar a peu coix per fer gràcia a qui et colla i alleugerir-te a tu mateix que t'has collat i t'has deixat collar. Posar-hi remei. Trencar i començar de nou. Enterrar. Deixar de ser esclau de terminis interminables, de precs estúpids, de demandes abusives consentides i de posar fi a la mentalitat pròpia esclava que poca cosa sembla que se sàpiga fer sense el consentiment de l'amo que te'ls pren, que te'ls exigeix, que els hi dones i te'ls retorna cobrant interessos interessats i paternalistes de cossa als pebrots i encara se te'n fot a la cara, quan l'únic culpable de la misèria és un mateix, sense caldre la fina i marga ironia de la cursa dels cent metres llisos quan el dia a dia, amb una mica de fortuna, no deixa de ser una mitja marató.