Una estufa de clofolla

Divendres 20 de novembre 2015

No feia sol. Era un dia gris i més aviat fred. Catorze anys. Primer de batxillerat a Sant Miquel. La mare espantada quan em va venir a despertar perquè anés a esmorzar i a portar-me els calçotets, la samarreta i els mitjons nets. La roba de portar plegada sobre la banqueta de la roba de l'endemà. Fred. A casa els pares no hi havia calefacció, només una estufa de clofolla al menjador. Quaranta anys. Tota una vida de les antigues. Sensació que poques coses s'han mogut. Els feixistes han anat morint al seu jaç i els hereus se senten valents valent-se de les pors d'aquelles mares i d'aquells pares que no van poder estudiar per culpa d'una maleïda i mentidera guerra esclatada per a satisfer parcials interessos i per acontentar a quatre que encara, a hores d'ara, em volen fer creure, i renuncio a discutir res, que no sabien res del què passava, del què va ser, pel simple fet que s'hi van trobar i, com sol passar, es van enfilar al cavall guanyador, trampós i sense mirament d'emportar-se pel davant a tot Déu que no veies el món com el veien ells, com enfitats de suprema satisfacció dels no pas ignorants saberuts d'interès i de conveniència. A cals pares xampany i una safata de pastes de Can Nadal i molta por amb alegria continguda.