Picar ferro fred

Dissabte 14 de novembre 2015

Ahir escrivia, casualitat, que m'agradaria estar sol a París, i no he començat, encara, París no se acaba nunca. Aquest matí, a les quatre menys deu de la matinada, amb els carrers emboirats i molls d'humitat, seguir les notícies del 3/24. Cent-vint morts. A les onze, Paloma Berganza, a la feina, Catalunya Música, en diferit, fundación Juan March des de Madrid, música francesa. Monnot, Vian, Brel. Piaf, Trenet ... Casualitat. Entristit més que emprenyat. Hi ha coses que no em sento capaç d'entendre per incompatibilitat de caràcter i una n'és l'excés de religiositat intransigent. Poder haver estat assegut en una d'aquelles malèfiques terrasses. Occit sense més. Una mort ràpida i efectiva sense sofriment i no pas triada amb un contingut superlatiu d'estupidesa dels que poden arribar a creure en veritats indemostrables. Picar ferro fred i parlar sempre del mateix i em cansa, m'esgota. M'esgoten les certeses i m'amoien les incerteses. Ganes d'acomodar una becaina que no faré. El soroll ambiental em supera i la intimitat, la personal, absent aquesta tarda i fins demà quan comenci a fosquejar no l'abastaré. M'hauré d'endinsar a l'incipient mar de boira de la Plana tot davallant de l'altiplà del Lluçanès.

Comentaris