Paralitza el món

Dissabte 21 de novembre 2015

Vingut de la feina. Habitual. No em costa. Avesat. Prèvia al partit que paralitza el món. Trist el fet. El veuré. Abans apassionat, ara afeccionat decadent. Deprimit per l'excés de muntatge i voler reorientar la vida sense visualitzar la immediatesa d'accions ni d'actituds que caminin vers a canvis, vers a noves perspectives. Treballar de deu a onze hores diàries i cinc o sis els dissabtes, per més feina que sigui, per més que et pugui agradar, migra, corseca, embogeix i això no és viure ni deixar viure. Molesta l'eterna incapacitat de no sortir-ne, d'estar embotit en un món acotat i recaure, sempre recaure, en antics errors suats de falsa evasió, de falsa esperança i d'errònia sortida. Miratges de fugissera il·lusió sense encarament amb la realitat, la que sol ser sempre inacceptable amb acceptació, sense ser amarga ni trista, sols trobada i mai combatuda ni enfrontada. Resiliència entomada, refugiada, emmascarada per la música, per la lectura, per l'escriptura i el partit d'aquesta tarda. Val més això que el res més absolut i rotund.