El fill de la Lola

Dimarts 3 de novembre 2015

Conscient que els meus punts de vista no són arbitraris. Solen ser parcials, poc mesurats, poc censats, irracionals, de baixa ponderació, pecats de vehemència, de passió. Sempre intento que siguin intensos, m'ho imagino, i ser capaç de pensar que els bojos toquen bitlles, sense saber massa de què ve el tot o el res de tot plegat. Avui he estat al Nadal, a la residència on va morir la mare. He anat a recollir un diagnòstic per la fundació Pasqual Maragall. Me'l demanen per la segona fase de l'estudi. Importància relativa. Una hora i mitja hi he estat, quan la gestió no hauria durat més de cinc minuts: aparcar, entrar, demanar i agafar els papers. Ets el fill de la Lola? Ho sóc. Ho vaig estar. Gent del barri. De cases barates. Bregats a totes les batalles. Els obusos hi queien cada dia i les finestres s'il·luminaven a les quatre de la matinada. Fills, de la meva edat, arrossegant pares que havien estat, havien estat, actius, feliços, desgraciats, treballadors afanyats, matiners llevats de jaços que no entenien de matines monacals i avesats a suar massa poc descans. Estomacats, atrotinats i desagraïts de vida que ja no n'és i que un bon dia va ser intensa, intensa, i que avui, quan me'ls mirava sense pregunta, tampoc hauria tingut resposta, absents de mirada perduda, em queia un mena de món estrany, no pas perdut, a sobre. Veïns antics, coneguts, només coneguts, o poc, o gens, que m'han aturat perquè sóc, o un dia vaig ser, i me n'adono, el fill de la Lola.