Amb un somriure

Dissabte 1 d'agost 2015

Crueltat, rancúnia, manca de perdó, sentiments insofribles i de gent no pas massa del tot bona. Moriràs veient com surt el sol, el que nosaltres veiem sortir cada dia quan anem a treballar a les vostres fàbriques. Ho deien els anarquistes del trenta-sis quan portaven a la darrera passejada a qui no hauria hagut de tocar. El sol el solo veure sortir pel Montseny, resulta agradós. Cruel cinisme abans de la mort. Cap mena de poesia. Ressentiment que palpo moltes vegades i temor d'esbrinar molta enveja, nefasta, envers als que han fet coses, als que tenen més diners, als emprenedors i no abastar quin és el lloc que els hi correspon al món. Voler més pa del que es guanya i queixar-se, més d'una vegada amb raó, però sense lluita, només queixa, de que se'ns en dóna menys del que ens guanyem. Eterna lluita de classes i d'interessos. Em molesta. Treballar sense vocació, afectat conscient, una necessitat i un voler que sigui satisfactori, eficient, de rendibilitat acceptable i entès com una mena d'acte de prostitució. Haver de munyir al client, fer creure que l'estimes i que tot ha estat molt bé, encara que n'hagi abusat, com sol passar. Esgotament sense ressentiment, sense recança i amb un somriure d'orella a orella.