El carrer del mig

Diumenge 30 d'agost 2015

El Barça al Casino. D'esquitllada passar pel carrer de Manlleu. Parades de la botiga al carrer. Ple de gent. Vida, d'aquella mena, de vida, que poca despesa en faig. M'enfita. Sensació d'estar envoltat de gent disposats a deixar-se entabanar per les lluminàries, per les lluentors, per les bones maneres ensucrades i interessades dels botiguers que els hi veuen a la cartera dels diners afanyats durant la setmana. Estona i hores d'una mena d'esbarjo estalviat. Sembla que s'ho passin bé. M'estimo més, amb molts, potser masses, matisos, i potser no hauria de ser així, la vella bella elegància, rància i estirada, del carrer de Verdaguer, malmès i força tronat, mostra de la decadència del voler viure de glòries passades allunyades de la suposada manca d'estil dels nouvinguts, els que aporten nova vida, poc envernissats, despesos i d'una autenticitat gens encarcarada que els deu fer més atractius, encara que a mi no m'ho semblin. Comerços més buits que plens, com ho està el cafè modernista del Casino, i veure, amb certesa que no et trobes ni a un lloc ni a un altre. Poc amistançat en les formalitat que enfiten i més proper a la decadència més estètica que viscuda. Sentir que no pas massa bon negoci és ser del carrer del mig i deambular pels altres. No s'és res volent ser-ho tot alhora, tibat per uns i poc refinat pels altres amb els seriosos dubtes del que coi deu voler dir ser tibat o poc refinat, quan la pretensió no va més enllà de voler ser una mica ben educat sense voler dir ni que uns i altres ho siguin o no ho siguin. Res a veure.