Sorolls de carrer

Dimecres 12 d'agost 2015

Els sorolls del carrer. Molèstia, Inevitables. No deixar-me escoltar amb nitidesa l'oblivion d'Astor Piazzolla. Cap mena d'importància. Penombra d'estiu i calor. Els esborranys de lletra menuda i atapeïda. Cada dia més rondinaire. Gestions de l'assemblea. Matinal a Vic. Demà al Cabrerès. Agradós voltar per la ciutat vacant que ensorra els peus de les platges de Platja d'Aro, de l'Escala o de Llançà i es rosteix al sol. Dilluns proper d'enfilar Pirineu a peu i travessar la ratlla de França el dimecres. Romànic, l'art poc plantejat, familiar, cert, però que més meu me'l sento, estimat i proper. Nacional, i la màquina de tallar gespa del parc de casa que no para, nostre, rústic, originari i de pobles de resistència històrica regressiva, d'aïllament i de conservacions més o menys reeixides, preservades i conservades com Déu ha volgut amb aquella mena de sapiència oculta de saber que la preservació i la conservació hauria estat manllevada si la misèria i el viure en un cul de món no els hagués portat a què, a hores d'ara, quatre enamorats, quatre snobs, del romànic primerenc som capaços de gaudir-ne i fer veure, o no,  que hi entenem alguna cosa pel simple fet que ens hem estudiat un reguitzell temàtic d'història de l'art, del més nostrat.