Gairebé mai ...

Diumenge 9 d'agost 2015

Gairebé mai he estat dels que he deixat un llibre a mitges. A mitges no hi solo deixar gairebé mai res ni a ningú. Ho intento acabar tot. Orgull i prejudici de la Jean Austen. La vaig acabar. Una obra mestra. Ho diuen. Ho és. Em va irritar. Còmplice de la ironia i del sarcasme. Enemic de la barroeria i recelós de l'excés de refinament. Novel·la critica del benestar d'una sèrie de personatges englobats en un món i en un moment històric molt particular. Acomodament convencional. Cap necessitat possibilista d'executar cap mena de transformació i d'endinsar-se en el sacrifici que pot arribar a comportar la pèrdua de seguretats, les que no devien ni ensumar els minaires ni els miserables materials obrers del tèxtil. Criticar irònicament, amb sarcasme de regust amarg, sense solucions, paisatge, costumisme elaborat i sensació, com passa ara i deu haver passat sempre, de preparació i de confortació en la vida derrotada de qualsevol mena de somni acomplert. El viure pel que es viu, pel què es critica, i poca brega per la victòria. Pànic al canvi feridor, transformador, per la sortida que no s'aconsegueix si hom no s'arremanga la camisa ni les gires dels pantalons i fot el peus a l'aigua del riu i els treu de la galleda, on els hi ha tingut sempre, sense adonar-se'n, encara que s'hagi estat un artista de la crítica, de la ironia i del sarcasme avortista de móns suposadament millors.