L'autu de línia

Dimarts 10 d'agost 2015

Pana ciclista a Manlleu a mig matí. Els tres tallers de reparació de bicicletes de vacances. Fer estona en un bar d'homes que despotricaven del poble i bevien cerveses, més d'un, una darrera una altra. M'he pres un cafè. L'autu de línia parava just al davant i ens hi hem enfilat bicicleta i jo fins a Vic. La Cristina ha tornat per Roda pel camí del Ter. Petita aventura trencadora de rutines. Una noia magrebina amb un cotxet amb una nena de cinc mesos, companyes de trajecte. Més jove que la Berta. No arribava als vint anys, m'ha dit. Se la veia feliç i contenta. Jo no ho voldria. La religió deu donar aquesta mena de confort de vida més fàcil, més com abans, poc complicada, on tot s'escola amb la naturalitat de la inexistència de canvis sobtats. Ho veig clar sense veure-ho, sense acceptar-ho del tot o gens, vés a saber, o s'hauria d'acceptar i més quan es dóna una ullada a l'entorn, no pas desgavellat del tot, però sí més complicat, més modern, més lliure de difícil gestió, més tecnològic, més còmode i que dóna una certa sensació de no ser més plàcid, ni més conformat, i, per què no? no pas més feliç.