Encara que sigui per un vespre aïllat

Divendres 14 d'agost 2015

M'agradaria viure a ritme de bolero i no en sóc capaç. No en sé. Sofert més que patit. Els boleros expressen sofriment, per això em deuen agradar. El patiment pres com a comèdia, com a sainet o com a teiatru dels avis. Música i lletra impossible i creïble, somniada, possible. Contradicció. Deliciós. Un clàssic del Moncho penjat al facebook d'algú no pas conegut. L'he escoltat. Soy lo prohibido. M'agrada. Abraçaria i ballaria sense saber abraçar ni ballar. Un negat per les dues coses. M'hi esforçaria sense esforç. Xafogor d'estiu i aquesta mena de sang llatina mediterrània de terra mitjana capaç d'oblidar, per moments, per breus instants, els clàssics, els classicismes tibats, necessaris, morts vivents, antics, referencials i poder rebrotar el desig del contacte epidèrmic, de les olors, dels efluvis sensuals, casts, insinuants, mostrats, innocents, transmesos a través d'aquesta música, d'aquestes lletres sofertes, de pas i de ritme binari, més complex del que deu semblar. Somnis de la impossibilitat possible de vés a saber què encara que sigui per un vespre aïllat, únic, etern, en l'imaginari particular d'un mateix dels petits pecats venials que t'atorguen, que t'amaguen, que et disculpen, la ballada sota els fanalets de l'envelat de la festa major amb el contacte sensual, cast, insinuat i innocent.