Agosarat
Dissabte 26 de gener 2013
Avui parlaré d'Espriu. Ja ho vaig fer al bloc d'en Miquel Colomer i estava d'acord amb ell: a Espriu potser no li hauria agradat massa aquest homenatge. No ho sabem, no està aquí per dir-ho. Reconec, i d'aquí el meu agosarament, que no és un dels meus autors de culte. Fa molts anys vaig llegir Laia i primera història d'Esther i no m'han deixat petjada. Ho haig de reconèixer, com tampoc me n'ha deixat la seva poesia ni la poesia en general. La poesia no ha estat mai el meu fort i me'n lamento i sóc conscient que es tracta d'una particular llacuna cultural. M'agradaria, però em costa molt entrar-hi, no em moc de la narrativa. D'Espriu en puc admirar la cura que té pel llenguatge i el favor que ha fet al català en temps difícils, però en aquest país, moltes vegades, ens perd l'estètica individualista i ens manca cosmopolitisme ben entès allunyat de l'esnobisme, però, alhora, tenim una identitat pròpia molt característica. Espriu no sé si era molt cosmopolita, però el que no se li pot negar una forta identitat tant personal com d'amor al país, malgrat el trobi allunyat del mon real.
Fa poc vaig llegir Ariadna al laberint grotesc i altres narracions, certament em va agradar. Estilísticament i estèticament és perfecte i els continguts molt ben tractats. Espriu un gran escriptor i un gran català que plasma molt bé la identitat que no m'agrada dels catalans: el gairebé complaure'ns d'estar castigats per les derrotes i haver de viure amb el sobre esforç de superar les adversitats i crec que no cal. Massa negativitat, massa lluita i massa poca vida, potser ara ja és hora de superar aquesta fase i començar a dir les coses pel seu nom i no fer tant ús de la ironia, dels eufemisme i de la metàfora, aquest model serveix per sortir del pas però no per perpetuar-se. Impressions meves, com sempre. No ho sé, m'agrada més Pla tot i ser una titella i un bon vivent capaç d'acomodar-se a tot; o Sagarra, paradigma d'un món i d'una llengua perduts per sempre i, no cal dir que tinc moltes ganes de llegir les memòries de Joan Estelrich. M'agrada el seu cosmopolitisme europeista que no desentona amb els seus orígens. Penso que no es pot arribar a ser cosmopolita sense saber massa d'on vens i d'on ets. Si no tens clar d'on vens, et pots tornar grotesc i amb una bona dosi d'esnobisme mal entès. Espriu, al meu entendre, no era ni una cosa ni una altre, ni esnob ni massa cosmopolita, i no sé si em toca massa parlar-ne, però el que no li negaré mai el gran bé que va fer a la llengua com he dit abans; malgrat em sobri el sentiment de frustració i d'amargor que traspua en la seva obra, li va tocar viure una època molt fosca de la catalanitat i, de moment, no ens cal anar nord enllà on diuen que la gent és noble i neta. De netedat i de brutícia n'hi ha a tot arreu i aquesta nostra terra potser no és tan noble ni tan neta, però almenys té més llum i no cal viure en la foscor sigui material o intel.lectual, sinó no ens hi veurem i no avançarem. Res més a dir.
Avui parlaré d'Espriu. Ja ho vaig fer al bloc d'en Miquel Colomer i estava d'acord amb ell: a Espriu potser no li hauria agradat massa aquest homenatge. No ho sabem, no està aquí per dir-ho. Reconec, i d'aquí el meu agosarament, que no és un dels meus autors de culte. Fa molts anys vaig llegir Laia i primera història d'Esther i no m'han deixat petjada. Ho haig de reconèixer, com tampoc me n'ha deixat la seva poesia ni la poesia en general. La poesia no ha estat mai el meu fort i me'n lamento i sóc conscient que es tracta d'una particular llacuna cultural. M'agradaria, però em costa molt entrar-hi, no em moc de la narrativa. D'Espriu en puc admirar la cura que té pel llenguatge i el favor que ha fet al català en temps difícils, però en aquest país, moltes vegades, ens perd l'estètica individualista i ens manca cosmopolitisme ben entès allunyat de l'esnobisme, però, alhora, tenim una identitat pròpia molt característica. Espriu no sé si era molt cosmopolita, però el que no se li pot negar una forta identitat tant personal com d'amor al país, malgrat el trobi allunyat del mon real.
Fa poc vaig llegir Ariadna al laberint grotesc i altres narracions, certament em va agradar. Estilísticament i estèticament és perfecte i els continguts molt ben tractats. Espriu un gran escriptor i un gran català que plasma molt bé la identitat que no m'agrada dels catalans: el gairebé complaure'ns d'estar castigats per les derrotes i haver de viure amb el sobre esforç de superar les adversitats i crec que no cal. Massa negativitat, massa lluita i massa poca vida, potser ara ja és hora de superar aquesta fase i començar a dir les coses pel seu nom i no fer tant ús de la ironia, dels eufemisme i de la metàfora, aquest model serveix per sortir del pas però no per perpetuar-se. Impressions meves, com sempre. No ho sé, m'agrada més Pla tot i ser una titella i un bon vivent capaç d'acomodar-se a tot; o Sagarra, paradigma d'un món i d'una llengua perduts per sempre i, no cal dir que tinc moltes ganes de llegir les memòries de Joan Estelrich. M'agrada el seu cosmopolitisme europeista que no desentona amb els seus orígens. Penso que no es pot arribar a ser cosmopolita sense saber massa d'on vens i d'on ets. Si no tens clar d'on vens, et pots tornar grotesc i amb una bona dosi d'esnobisme mal entès. Espriu, al meu entendre, no era ni una cosa ni una altre, ni esnob ni massa cosmopolita, i no sé si em toca massa parlar-ne, però el que no li negaré mai el gran bé que va fer a la llengua com he dit abans; malgrat em sobri el sentiment de frustració i d'amargor que traspua en la seva obra, li va tocar viure una època molt fosca de la catalanitat i, de moment, no ens cal anar nord enllà on diuen que la gent és noble i neta. De netedat i de brutícia n'hi ha a tot arreu i aquesta nostra terra potser no és tan noble ni tan neta, però almenys té més llum i no cal viure en la foscor sigui material o intel.lectual, sinó no ens hi veurem i no avançarem. Res més a dir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada