Céline
Divendres 11 de gener 2013
Els divendres és el dia que estic més cansat. Arribo baldat. Acabar la feina i em destenso de cop. Solo tenir son molt d'hora i em fa cosa anar a algun acte social o cultural per por de roncar al cap de pocs segons. No tinc ni idea si l'altra gent que pot anar a aquests llocs els passa el mateix o és que saben dissimular més bé. Acabo la setmana fet una merda i si dedico una estona a veure la tele i m'adormo ben vingut sigui.
Però no era d'això del que volia parlar i tampoc sé massa de què vull parlar. Surt a raig. De sobte m'adono que ja porto trenta-tres escrits al blog i han estat fets com si res amb disciplina no forçada diària. Em falten moltes coses per dir i me'n surten moltes més de les que em pensava. En diré moltes més també. El blog em funciona com a exercici diari personal i, perquè no, com a teràpia. N'estic content. No m'ho hauria pensat mai. He intentat mantenir les línies que em vaig marcar el principi: política des del meu punt de vista particular i abrandat pel país, els llibres que m'agraden i que em poden agradar, la música clàssica i, el que no havia pensat fer, era parlar de coses particulars i sensacions. M'agrada especialment l'escrit Badar. Va estar una tarda que m'ho vaig passar realment bé sense fer res de l'altre món. Potser la vida és això i no cal buscar tres peus al gat o empatollar-se amb patiments innecessaris atabaladors que no porten enlloc. La Carme em va fer un gran favor i li agrairé sempre o, si més no, mentre el blog duri. L'agraïment va més enllà de la durada en aquest cas. Si el blog no dura, el Barça i el país sempre seran eterns més enllà de les nostres existències. Sona bé i creible i tot. Bé, potser demà parlaré de Céline o d'alguna altra cosa. Ara a sopar biquinis i a descansar com cada divendres.
Els divendres és el dia que estic més cansat. Arribo baldat. Acabar la feina i em destenso de cop. Solo tenir son molt d'hora i em fa cosa anar a algun acte social o cultural per por de roncar al cap de pocs segons. No tinc ni idea si l'altra gent que pot anar a aquests llocs els passa el mateix o és que saben dissimular més bé. Acabo la setmana fet una merda i si dedico una estona a veure la tele i m'adormo ben vingut sigui.
Però no era d'això del que volia parlar i tampoc sé massa de què vull parlar. Surt a raig. De sobte m'adono que ja porto trenta-tres escrits al blog i han estat fets com si res amb disciplina no forçada diària. Em falten moltes coses per dir i me'n surten moltes més de les que em pensava. En diré moltes més també. El blog em funciona com a exercici diari personal i, perquè no, com a teràpia. N'estic content. No m'ho hauria pensat mai. He intentat mantenir les línies que em vaig marcar el principi: política des del meu punt de vista particular i abrandat pel país, els llibres que m'agraden i que em poden agradar, la música clàssica i, el que no havia pensat fer, era parlar de coses particulars i sensacions. M'agrada especialment l'escrit Badar. Va estar una tarda que m'ho vaig passar realment bé sense fer res de l'altre món. Potser la vida és això i no cal buscar tres peus al gat o empatollar-se amb patiments innecessaris atabaladors que no porten enlloc. La Carme em va fer un gran favor i li agrairé sempre o, si més no, mentre el blog duri. L'agraïment va més enllà de la durada en aquest cas. Si el blog no dura, el Barça i el país sempre seran eterns més enllà de les nostres existències. Sona bé i creible i tot. Bé, potser demà parlaré de Céline o d'alguna altra cosa. Ara a sopar biquinis i a descansar com cada divendres.
Els meus preferits són "boira", "matí de dissabte" i "badar", tots de sensacions. Trobo que parlar de sensacions o impressions és especialment difícil i el to que et surt, l'estil, m'agrada. Imma
ResponEliminaCertament no m'ho pensava, però és on em sento més còmode i ho continuaré fent. A reveure.
ResponElimina