L'hora del cafè

Divendres 4 de gener 2013

Sant Miquel de Balenyà a l'hora del cafè. Bar de poble i amb clientela de poble. A ca l'Aguilar, on anem sempre a les nou tocades, es palpava un ambient una mica esvalotat. Normalment sol ser força tranquil. Jubilats i treballadors, sempre els mateixos. Gent senzilla acostumada al treball i a les rutines que comporta la seva pràctica diària. Aquest matí es veu que discutien sobre la independència de Catalunya. El panorama, pel què escoltaves, era més aviat desolador i amb una dosi de patetisme elevada: no ens la donaran mai, és impossible, a Madrid no ho voldran, els castellans que viuen aquí jo ho veuràs, molt xarnego solt de La Garriga cap avall, no deixaran pas perdre's la mamella  ... i tot d'arguments per l'estil. Aquesta mena de postulats em posen nerviós i m'he pres la  molèstia de posar-hi cullerada. Els he demanat què votarien si es fes el referèndum. Tots votarien a favor.Un ha dit, clar i català, que votaria que no: som a Espanya i que ho hem de continuar essent. Un jubilat m'ha dit fluixet a la orella, perquè no ho sentís el que votaria en contra, que aquell era d'en Franco com els que manen ara a Madrid. Majoria absoluta pel i derrotisme absolut per tirar endavant cap projecte de futur.

Tinc la sensació que vivim en una mena de país digne d'un conte kafkià: venim d'un passat de minses glòries i fet de moltes derrotes, tenim un present que fa fàstic i quan podem millorar el futur sembla que tinguem ganes de donar-lo per perdut abans de començar. Catalans, sí catalans, això és el que som. Gent massa acostumada a les derrotes com era el Barça d'abans, malgrat tenir sempre els millors jugadors per a guanyar-ho tot, no es guanyava mai res i sempre la cagàvem al darrer moment pel simple fet que l'ambient ja portava a la derrota. Un bon dia la truita es va girar i es va començar a guanyar i ara no els para ni Déu. Per què? perquè senzillament s'ho creuen.

Comentaris