El Pep
Dijous 17 de gener 2013
M'ha agradat que el Pep fitxi pel Bayern. El Bayern és un equip que m'agrada i en Pep l'entenc. El meu jugador emblemàtic de petit era en Beckenbauer. Sempre m'han agradat aquests jugadors que saben tocar la pilota, que tenen sortida, que són elegants i de categoria innata. Grans centrals sense contundència violenta però que fan respecte només veure'ls. Autoritat guanyada per galons i per esportivitat. Només dos, salvant algunes distàncies, li han fet ombre i tots dos al Barça: en Blanc i en Márquez. Gran Bayern quan era petit. Llavors ja anava contracorrent. Tothom era de l'Ajax i jo del Bayern de Maier, de Beckenbauer, de Hoeness, de Vogts i de Müller ... i ara el Pep el tenim allà.
El puc entendre. Jo hauria fet el mateix. En Pep ens ha donat moltes coses als culers apart dels títols. Ha estat sempre català i n'ha exercit. Ha normalitzat les rodes de premsa. Ha obert camí i ha estat miratge de molta gent del país. Ha fet més ell pel català que qualsevol campanya institucional. No cal anar-nos a disculpar al President extremeny per haver nascut catalans. El fet de venir d'un món on els cèntims són importants pel dia a dia, a on segurament no hi han masses diners i el caler no és paraula habitual del vocabulari quotidià, configura el caràcter i l'afany de superació i provoca una mena de curiositat pel món en general i de la cultura en particular, quan has nascut en un món on la cultura no és un dret de classe adquirit des del bressol, llavors suposa un esforç i un valor afegit aconseguir-ne un bri i la valorés com un bé preuat. Amplitud de mires i de món sense deixar de ser el que ets en essència i tenir la fortalesa de renunciar a l'enlluernament dels calés que t'ofereixen alguns nouvinguts al món del futbol i anar a un lloc on hi ha diners i solera com és el club bavarès, el meu segon equip i ara més que mai.
M'ha agradat que el Pep fitxi pel Bayern. El Bayern és un equip que m'agrada i en Pep l'entenc. El meu jugador emblemàtic de petit era en Beckenbauer. Sempre m'han agradat aquests jugadors que saben tocar la pilota, que tenen sortida, que són elegants i de categoria innata. Grans centrals sense contundència violenta però que fan respecte només veure'ls. Autoritat guanyada per galons i per esportivitat. Només dos, salvant algunes distàncies, li han fet ombre i tots dos al Barça: en Blanc i en Márquez. Gran Bayern quan era petit. Llavors ja anava contracorrent. Tothom era de l'Ajax i jo del Bayern de Maier, de Beckenbauer, de Hoeness, de Vogts i de Müller ... i ara el Pep el tenim allà.
El puc entendre. Jo hauria fet el mateix. En Pep ens ha donat moltes coses als culers apart dels títols. Ha estat sempre català i n'ha exercit. Ha normalitzat les rodes de premsa. Ha obert camí i ha estat miratge de molta gent del país. Ha fet més ell pel català que qualsevol campanya institucional. No cal anar-nos a disculpar al President extremeny per haver nascut catalans. El fet de venir d'un món on els cèntims són importants pel dia a dia, a on segurament no hi han masses diners i el caler no és paraula habitual del vocabulari quotidià, configura el caràcter i l'afany de superació i provoca una mena de curiositat pel món en general i de la cultura en particular, quan has nascut en un món on la cultura no és un dret de classe adquirit des del bressol, llavors suposa un esforç i un valor afegit aconseguir-ne un bri i la valorés com un bé preuat. Amplitud de mires i de món sense deixar de ser el que ets en essència i tenir la fortalesa de renunciar a l'enlluernament dels calés que t'ofereixen alguns nouvinguts al món del futbol i anar a un lloc on hi ha diners i solera com és el club bavarès, el meu segon equip i ara més que mai.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada