Fotografia
Diumenge 27 de gener 2013
Dijous passat havia d'anar a la Caixa de tots i dels seus diners fets amb els nostres sense escrúpols, a buscar un pac carnet jove per la meva filla. Tenia el resguard al calaix de la tauleta de nit i em va sortir una fotografia antiga de fa quaranta sis anys pel cap vaig. La mare estava embarassada del meu germà. Bateig a Santa Eulàlia de Riuprimer o Santulària, és com ho diu molta gent de la comarca. Si algú diu Santa Eulàlia, els mateixos del poble se'n foten. Val més dir-ho en vulgar com dirien els llatins. Deu ser el bateig de les cosines bessones de la tieta Antònia valenciana. Hi havia la iaia Gracieta, la mare, el tiet Candi, el tiet Pepet, en Vicent i la Vicenta, valencians i pares de la meva tieta. També hi som la Maria Mercè del tiet Pepet i jo; aguantem un ciri i ens ho mirem amb cara de no saber massa què hi fem allà. Érem molt petits llavors. Les dones, totes, portaven mantellina i la iaia peineta fins i tot. Retratu molt maco i entranyable. M'agrada trobar de tant en tant retratus d'aquella època. De la família de la mare n'hi ha pocs. Eren gent de pocs romanços que ja no hi són. La Maria Mercè i jo ja estem a primera línia. El capellà tampoc hi deu ser.
No puc evitat pensar que em dol que no hi siguin, alguns no hi van ser quan els va tocar, altres abans d'hora. La mort no em fa massa por. M'agradaria poder tenir la tranquil·litat dels creients, llavors crec que no me'n faria gens de por i, que fins i tot, la mort seria com una mena d'alleugeriment: el pas a un mon i a una vida millor. No sé si als creients s'ho creuen, però per coherència ho haurien de tenir molt clar. De totes maneres, malgrat sigui un descregut, espero que tardi a venir-me a buscar. Seria molt mal rebuda. Ara no la vull, potser a alguna mala hora no em farà res que m'escapci l'existència; llavors, suposo, que ja ho hauré fet tot, i, si no ho he fet, no me'n demanarà cap compte, senzillament se m'emportarà a l'enlloc. A vegades, quan arriba, me la imagino com un estat anestèsic sense retorn i tot ha vingut arran de mirar una foto de gent estimada que ja no hi són. Caram!!!
Dijous passat havia d'anar a la Caixa de tots i dels seus diners fets amb els nostres sense escrúpols, a buscar un pac carnet jove per la meva filla. Tenia el resguard al calaix de la tauleta de nit i em va sortir una fotografia antiga de fa quaranta sis anys pel cap vaig. La mare estava embarassada del meu germà. Bateig a Santa Eulàlia de Riuprimer o Santulària, és com ho diu molta gent de la comarca. Si algú diu Santa Eulàlia, els mateixos del poble se'n foten. Val més dir-ho en vulgar com dirien els llatins. Deu ser el bateig de les cosines bessones de la tieta Antònia valenciana. Hi havia la iaia Gracieta, la mare, el tiet Candi, el tiet Pepet, en Vicent i la Vicenta, valencians i pares de la meva tieta. També hi som la Maria Mercè del tiet Pepet i jo; aguantem un ciri i ens ho mirem amb cara de no saber massa què hi fem allà. Érem molt petits llavors. Les dones, totes, portaven mantellina i la iaia peineta fins i tot. Retratu molt maco i entranyable. M'agrada trobar de tant en tant retratus d'aquella època. De la família de la mare n'hi ha pocs. Eren gent de pocs romanços que ja no hi són. La Maria Mercè i jo ja estem a primera línia. El capellà tampoc hi deu ser.
No puc evitat pensar que em dol que no hi siguin, alguns no hi van ser quan els va tocar, altres abans d'hora. La mort no em fa massa por. M'agradaria poder tenir la tranquil·litat dels creients, llavors crec que no me'n faria gens de por i, que fins i tot, la mort seria com una mena d'alleugeriment: el pas a un mon i a una vida millor. No sé si als creients s'ho creuen, però per coherència ho haurien de tenir molt clar. De totes maneres, malgrat sigui un descregut, espero que tardi a venir-me a buscar. Seria molt mal rebuda. Ara no la vull, potser a alguna mala hora no em farà res que m'escapci l'existència; llavors, suposo, que ja ho hauré fet tot, i, si no ho he fet, no me'n demanarà cap compte, senzillament se m'emportarà a l'enlloc. A vegades, quan arriba, me la imagino com un estat anestèsic sense retorn i tot ha vingut arran de mirar una foto de gent estimada que ja no hi són. Caram!!!
Hem de superar la nostàlgia amb l'alegria de viure. I el Barça hi ajuda molt eh!
ResponEliminaBona nit :)
Totalment d'acord, però la nostàlgia penso que és bona si et porta bons records i el que crec que no es pot fer és només viure d'aquests records. Cal viure el present per a millorar el futur, el nostre i el del país.
ResponEliminaRamon.