Tretze anys

Dimecres 16 de gener 2013

Si no vaig despistat, avui fa tretze anys que es va morir en Miquel. Era un diumenge a la matinada. Se'l van endur dissabte a la tarda a la Santa Creu. La malaltia feia molt anys que el corsecava i l'anava minvant per dins i un bon dia va dir prou i n'era ... n'era molt ... de conscient del què li passava. Tres o quatre dies abans encara havíem parlat, el vaig anar a veure a casa seva. Era al llit i no es podia moure, però el cap el tenia clar i la llengua, malgrat la paràlisi, la feia anar àgilment. No patia per ell: patia pel patiment i la tristor que deixaria als seus i agraïa a tothom la paciència que li havíem tingut. Ho tenia tot molt clar tot i es veia la fi molt aprop. Era fotut, no el podies enredar però tampoc ho volia. No es desesperava. Ho entomava tal com venia. Quan es va morir vaig escriure això i algú ho va llegir al funeral. Va sortir a raig i tal com ho sentia.

La mort d’un home sempre és dura. La d’un home jove encara ho és més. La d’un amic fa molt de mal. En Miquel era l’amic. Hi era sempre. Ha estat sempre una persona amb recursos, amb hobbies (li agradava dibuixar, fer pessebres, els ordinadors, el Barça ...), amb il.lusions, amb inquietuds i amb interès per les coses que passaven pel món. Era una persona íntegra, amb idees clares i coherent amb el què pensava. A aquells que hem tingut el goig de conèixer-lo, i de considerar-lo amic, ens ha donat una lliçó d’acceptació, de resignació, d’amor i d’una gran consideració envers els altres. Estimava la vida i les coses que sentia seves: la seva família, la seva gent, el seu carrer, la seva ciutat i el seu país.

Tretze anys com si res i ni un sol dia sense pensar-hi. Sempre amb estimació. La vida li va fer una putada, però va saber viure intensament, malgrat les limitacions, els trenta vuit anys que li van tocar abans que un mal vent se l'emportés. Era d'Unió i profundament catalanista. Seria feliç vivint el moment històric que ens toca viure. Estaria eufòric d'haver pogut gaudir del Barça de Ronaldinho, de Guardiola i el d'en Tito ara. Li hauria agradat molt poder veure que el seu patí Vic ha guanyat una copa de la C.E.R.S., dues copes del Borbó i una Supercopa espanyola. Tindríem temes per a discutir, per barallar-nos, per riure ... com fan els bons amics ...  i en Miquel era l'amic i no era allò que se'n diu un bon home, en Miquel era un home bo