Barri
Dissabte 16 de febrer 2013
Les nebodes vallesanes, l'Ona i l'Arlet ja han nascut. Tot a anat bé. Normalitat absoluta. La vida fa el seu curs. Uns neixen, altres moren. No cal patir i els patiments al lloc on es mereixen estar: al forat del water. Patir innecessàriament és estúpid. Un dia, el miracle de la fecundació a l'òvul d'un dels milions d'espermatozoides del pare, ens fa arribar al món i un altre dia la decadència se'ns emporta i ens fa finir a l'enlloc. És la vida i el seu cicle. Ho trobo obvi i la natura selecciona com hem d'arribar i com hem de marxar. No sóc capaç de dir si el destí està escrit, modificar-lo o fer-te'l més suportable està a les teves mans. Tot flueix i no cal preocupar-se massa. Filosofia barata tot plegat.
Bé, no és d'això del que volia parlar. M'estendria amb parlaments bizantins que no deixen de ser una mena de divertiment burgès que no porta a enlloc o al mateix de sempre. Avui he acabat la ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza, llibre manllevat a l'estació de Sant Miquel de Balenyà, literatura castellana escrita a Barcelona. L'Imma ja em va dir que m'agradaria. No s'ha equivocat, em coneix. Parlar d'un temps perdut. Un barri que no conec massa: el Raval en una època esplendorosa de la nostra història i d'una ciutat amb expansió i amb il.lusions. Ara deu ser diferent. Alguna hora deixaré de badar pel Born, per la Ribera, per l'Eixample i per Sarrià. Gràcia, Sants i el Poble Sec no els conec massa, Horta menys. Sant Andreu i el Poble Nou gens. L'altre dia vaig estar a la Plaça Constància de les Corts i vaig prendre una cafè al Centre Cívic de Can Deu. Racons i llocs per descobrir. Ara em toca el Raval, però, molt em temo, que no deu tenir res a veure amb el del llibre. He agafat una lectura llegida fa molt de temps: Barrio de maravillas de la Rosa Chacel, un clàssic poc conegut castellà. Temps pretèrit, crec del barri madrileny de Lavapies, ganes de reviure una època brillant, els bons records ho magnifiquen tot i obvien males experiències. Època alfonsina prerepublicana i em fa recordar la iaia Gracieta quan deia que als temps de l'alfonsu es vivia molt bé i amb el francu es viu molt malament. Havien passat una guerra i eren, llavors, més joves i plens de vida.
Les nebodes vallesanes, l'Ona i l'Arlet ja han nascut. Tot a anat bé. Normalitat absoluta. La vida fa el seu curs. Uns neixen, altres moren. No cal patir i els patiments al lloc on es mereixen estar: al forat del water. Patir innecessàriament és estúpid. Un dia, el miracle de la fecundació a l'òvul d'un dels milions d'espermatozoides del pare, ens fa arribar al món i un altre dia la decadència se'ns emporta i ens fa finir a l'enlloc. És la vida i el seu cicle. Ho trobo obvi i la natura selecciona com hem d'arribar i com hem de marxar. No sóc capaç de dir si el destí està escrit, modificar-lo o fer-te'l més suportable està a les teves mans. Tot flueix i no cal preocupar-se massa. Filosofia barata tot plegat.
Bé, no és d'això del que volia parlar. M'estendria amb parlaments bizantins que no deixen de ser una mena de divertiment burgès que no porta a enlloc o al mateix de sempre. Avui he acabat la ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza, llibre manllevat a l'estació de Sant Miquel de Balenyà, literatura castellana escrita a Barcelona. L'Imma ja em va dir que m'agradaria. No s'ha equivocat, em coneix. Parlar d'un temps perdut. Un barri que no conec massa: el Raval en una època esplendorosa de la nostra història i d'una ciutat amb expansió i amb il.lusions. Ara deu ser diferent. Alguna hora deixaré de badar pel Born, per la Ribera, per l'Eixample i per Sarrià. Gràcia, Sants i el Poble Sec no els conec massa, Horta menys. Sant Andreu i el Poble Nou gens. L'altre dia vaig estar a la Plaça Constància de les Corts i vaig prendre una cafè al Centre Cívic de Can Deu. Racons i llocs per descobrir. Ara em toca el Raval, però, molt em temo, que no deu tenir res a veure amb el del llibre. He agafat una lectura llegida fa molt de temps: Barrio de maravillas de la Rosa Chacel, un clàssic poc conegut castellà. Temps pretèrit, crec del barri madrileny de Lavapies, ganes de reviure una època brillant, els bons records ho magnifiquen tot i obvien males experiències. Època alfonsina prerepublicana i em fa recordar la iaia Gracieta quan deia que als temps de l'alfonsu es vivia molt bé i amb el francu es viu molt malament. Havien passat una guerra i eren, llavors, més joves i plens de vida.
Moltes felicitats a la Glòria i a en Pep pel naixement de les seves filles, i a vosaltres per la part que us toca. Dues de cop i després de dos encara petitons. Menys mal que encara hi ha gent valenta!
ResponEliminaUn altre dia parlem de novel·les que passen al Raval, per si vols anar fent boca abans de trepitjar-lo.
Bon cap de setmana.
Imma
Valents i amb ganes. Si em vols suggerir novel.les ja ho saps. A revure.
ResponElimina