No cal
Diumenge 10 de febrer 2013
Mare de Déu, no cal que la Santamaria em digui que la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya i el meu dret a decidir siguin anticonstitucionals. Això ja ho sé i no cal que una Abogada del Estado m'ho digui. Fins aquí hi arribo. Almenys jo jugo net. Ella no. El seu pare polític i responsable del possible futur trencament d'Espanya, va estar un dels més furibunds anticonstitucionals quan es va aprovar fa més de trenta anys. Ara la posen com a taules de la llei inviolables. Embusterus. Sort teniu que el pare confessor us ho disculpa tot i us fa entendre que els pecadors sempre són els altres; se us comença a veure massa el llautó, ja us ho fareu. Jo a la meva.
Bé, però no és d'això que volia parlar. Ahir vaig dir que parlaria d'òpera i ho faré. Tampoc és veritat del tot i no em caldrà anar-me a confessar al Carme. Parlaré d'opereta. Ahir al mercat, a aquella parada xotra que venen de tot, vaig trobar una petita perla per dos euros. Tres vinils en perfecte estat i els he començat a escoltar aquest matí. Es tracta de Der Wildschütz d'Albert Lortzing, opereta alemanya de mitjans dels segle dinou en ple romanticisme que mama del Der Freischütz de Carl Maria von Weber i del Fidelio de Beethoven. Argument molt banal, peca massa d'ús de recitatius parlats, molts amors no correspostos, malentesos, intrigues innocents i al final, suposo, encara vaig pel segon vinil, tot es deu aclarir i tothom feliç i cap a casa plebeus, burgesos i nobles. Opereta molt fresca i recomanable. Res de l'altre món, tot s'ha de dir. Divertiment per escoltar cada cert temps. No embafa com un Rossini o un Bellini i no transmet pedanteria i superficialitat com les operes de Meyerber o de Massenet. Déu em guardi de fer cap lleig al barber de Sevilla, a la Norma, a la Favorita o al Don Quixot. Tot opinable. Bon diumenge. A les dotze el Barça.
Mare de Déu, no cal que la Santamaria em digui que la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya i el meu dret a decidir siguin anticonstitucionals. Això ja ho sé i no cal que una Abogada del Estado m'ho digui. Fins aquí hi arribo. Almenys jo jugo net. Ella no. El seu pare polític i responsable del possible futur trencament d'Espanya, va estar un dels més furibunds anticonstitucionals quan es va aprovar fa més de trenta anys. Ara la posen com a taules de la llei inviolables. Embusterus. Sort teniu que el pare confessor us ho disculpa tot i us fa entendre que els pecadors sempre són els altres; se us comença a veure massa el llautó, ja us ho fareu. Jo a la meva.
Bé, però no és d'això que volia parlar. Ahir vaig dir que parlaria d'òpera i ho faré. Tampoc és veritat del tot i no em caldrà anar-me a confessar al Carme. Parlaré d'opereta. Ahir al mercat, a aquella parada xotra que venen de tot, vaig trobar una petita perla per dos euros. Tres vinils en perfecte estat i els he començat a escoltar aquest matí. Es tracta de Der Wildschütz d'Albert Lortzing, opereta alemanya de mitjans dels segle dinou en ple romanticisme que mama del Der Freischütz de Carl Maria von Weber i del Fidelio de Beethoven. Argument molt banal, peca massa d'ús de recitatius parlats, molts amors no correspostos, malentesos, intrigues innocents i al final, suposo, encara vaig pel segon vinil, tot es deu aclarir i tothom feliç i cap a casa plebeus, burgesos i nobles. Opereta molt fresca i recomanable. Res de l'altre món, tot s'ha de dir. Divertiment per escoltar cada cert temps. No embafa com un Rossini o un Bellini i no transmet pedanteria i superficialitat com les operes de Meyerber o de Massenet. Déu em guardi de fer cap lleig al barber de Sevilla, a la Norma, a la Favorita o al Don Quixot. Tot opinable. Bon diumenge. A les dotze el Barça.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada