El dia després

Dilluns 11 de febrer 2013

M'agradarà molt anar a veure el documental de l'Aina Passola sobre el dia després de la independència. Com serà l'endemà? Crec que com el dia després de la mort d'en Franco, il.lusió inicial i posterior normalització. Millor? millor que ara segur. El que passa ara amb Espanya ha arribat a nivells d'insostenibilitat. No es pot aguantar més. Aquí tampoc som gaire millors i ser-me molt, però que molt conscients, i cal fugir de l'anacronisme hispà com més aviat millor. D'acord: no tots són iguals i a la vinya del Senyor hi ha de tot, però se me'n carda. Fugir ... fugir i fugir. Els nostres problemes ja els esbandirem sols. Els Pujos Ferrussoles, els Millets, els Prenafetes, els Collels, el Bustos, els Crespos ... són ben nostres i no ens calen, a més a més, aguantar els Bárcenas , els Roldans, els Camps, els Undargarins, els Fabra ... no no ens cal ... Cal fugir d'una vegada per totes i no parlar-ne més.

De què ve tot plegat? Del dia desprès evidentment i crec que no afectarà gaire a la gent del carrer i estic convençut que els millorarà la vida, vinguin del nord o del sud. Per sort, o per desgràcia, treballo, i sempre ho he fet, envoltat de gent amb poca formació. Gent senzilla amb pretensions de poca volada gairebé de pa riure a ulls de gent instruïda o amb pretensions més elevades i, moltes vegades les considero, poc coneixedores de la realitat social del país. Aquesta gent senzilla a voltes m'irriten, però  són la meva gent que tracto cada dia i me'ls aprecio, i molt, encara que no ho soli demostrar. Sóc capaç de connectar-hi i palpo molta reciprocitat i empatia. A ells, qualsevol cosa que surti de la seva dinàmica rutinària, els importa relativament poc i, si no els afecta directament, poden viure tranquils sense saber el que passa al món. Si alguna cosa els afecta directament, el trasbals pot ser de dimensions astronòmiques per la incapacitat d'anàlisi de la realitat global i de la nova situació que se'ls presenta al davant. El seu món és la feina, els petits problemes de cada dia i les insulses rutines familiars amb estereotips eterns o manllevats d'èpoques pretèrites sense massa reflexió. La vida al càmping o anar a donar volts a Plaça i al Passeig el diumenge la tarda o el dissabte anar a Mercat i al super, solen ser els seus límits. Aquest és el seu món i la seva felicitat o infelicitat, vés a saber, i la independència i el dia després només els serà vàlid si poden millorar un xic aquest limitat univers.

Cal convence'ls, evidentment, i ho hem de fer. Seria estúpid no fer-ho. Molts ja ho estan, altres serà, pel seus orígens, més difícil. La llibertat no és una cosa immediata ni necessària per les seves aspiracions. No els hi cal, però, si la tinguessin, tampoc els faria cap nosa: formaria part del seu nou univers. La seva immediatesa està en si la pagesa que para a les voltes de dalt portarà els ous més grossos que els de la setmana passada i si els tomàquets de Montserrat seran més vermells o més verds. El ball al càmping del dissabte el vespre també sol tenir molta importància. Les oriflames dels teòrics garlaires de l'independentisme, que a mi no m'han de convèncer, els solen senzillament relliscar i se'n foten. Però també sóc molt conscient que aquesta gent l'hora que hi hagin de ser hi seran i més si els hi afecta la butxaca i la millora de vida.