Faceboock

Diumenge 24 de febrer 2013

Aniversari de la Cristina. No en sóc gaire d'aniversaris. Efemèride manllevada de castellans i d'estrangers. Els catalans solíem celebrar els sants.  L'Agustí de Lleida fa dies em va demanar amistat pel Faceboock i, com sol ser lògic, el vaig acceptar. Feia anys que no ens havíem vist i la nostra relació durant anys ha estat pràcticament nul.la, però resulta que li deu haver fet gràcia tenir-me a la xarxa i em va enviant fotografies de temps passats quan érem molt petits. Si haig de dir veritat, m'agraden molt. Són fotos que ja tinc. Fotografies que surto amb els meus pares, algunes sortim tots dos, altres amb cosins i una de molt curiosa: la del seu pare el tiet Agustí, mort fa quaranta sis anys. Jo gairebé no me'n recordo. En tinc un vague record de quan ens venia a buscar a Vic i anàvem a casa dels seus pares a Aiguafreda i ens portava amb el sis cents a Granollers per anar a agafar el tren de Llançà. És el record més clar que tinc d'ell. Es va morir el setze de desembre del seixanta set, el dia abans del naixement del meu germà. Els pares no va poder anar a enterrament a Lleida. Per què explico tot això? Simplement per la significació. A vegades penso que a la meva família mai hem tancat les morts del tot i tinc la sensació que el traspàs dels nostres ens ha ferit més del compte i les ferides no les hem sabut tancar mai del tot i no sé fins a quin punt és massa bo. A mi em passa el mateix amb els pares, amb la tieta Carme, amb en Miquel i amb en Joan, els meus amics absents. A l'Agustí el puc entendre. Aquesta primavera ens veurem a Lleida segurament. Em farà gràcia, ens portem quatre anys i de petits sembla que havíem estat feliços o potser aquesta és la imatge idealitzada que en tenim d'aquells temps que no tornaran i, reitero, no sé si és bona la idealització i obviar sistemàticament els mals moment que també hi van ser segurament. En aquests moments escolto il trovatore, quina música grata de bons moments!