A la ràdio sonava una simfonia d'Eberl.

Dimecres 8 de juliol 2015

Déu dóna pa a qui no el pot rossegar. Avesat a matinades fresques de dies irrespirables de calor. Tancat a casa. Sentir com arriba el veí de treballar i es tanca a casa faci fred, calor, plogui o nevi. Dies calcats, els seus. Renunciar de la brega abans d'iniciar cap mena de lluita. Sempre els mateixos acudits, les mateixes paraules i les pors gravades al lloc més profund del cervell. Sensació. Opció de vida. No la que m'agrada. Tampoc sóc un lluitador. Inèrcia. Avui reflexiu. Ahir funeral i sopar de família. Això, reflexiu i no pas per mal. Tampoc per a bé. Reflexiu d'estar per casa amagat de la calor. La terrassa del Gabi buida. Em sap greu, però molt em temo que acabarà tancant o se'l traspassarà als xinesos. La ràdio mentre escric. No sé què escolto. Sembla Mendelssohn. Voler viure amb aquella esperança de poder fer algunes coses que ara no puc fer, o que potser no faré mai. Esperança. No m'agrada massa descartar, però s'ha de fer. Establir prioritats, el què  els savis en diuen viure, sentir que hom està viu i que masses, sí masses, vegades hom s'adona que els que poden, els que no els hi suposa cap mena d'esforç, ni cap matinada, ni fresca ni gelada, el valor i l'entusiasme que donen als rossegons que els hi ofereix Déu nostre senyor no són rossegats, encara que es disposi de dentadura ben arrenglerada. Donar poc valor a l'esperança i a la il·lusió el què, saviesa antiga no escrita enlloc, pot ser el fonament de la vida viscuda, la que no està feta per migrar paciència i moral de qualsevol sant beneït pres per beneit sense ser-ne. Ironia. A la ràdio sonava una simfonia d'Eberl. Romanticisme austríac. 

Comentaris